Dos models de nació

En el moment apassionant que vivim es veuen dos models de nació, radicalment diferents: l'espanyol i el català. L'espanyol és tancat, estàtic i definitiu: acabat. La nació espanyola ja està feta i no vol ser d'una altra manera. És un model uniforme i incompatible amb la diversitat i el matís: una nació, una llengua, una religió, una bandera, un sistema educatiu, una selecció esportiva... Té, en els seus fonaments, una base ètnica indubtable i, durant dècades, la seva festa nacional, el 12 d'octubre, ha estat presentada com el dia de la raça! Per ells compten els lligams de sang, els quals determinen en exclusiva la condició nacional de les persones i la dels seus descendents, i no pas la voluntat de la gent de ser una cosa concreta. Per això, pel fet que el meu pare era aragonès castellanoparlant, i jo català i independentista, hi ha qui a Espanya nega la meva catalanitat i m'atribueix a mi la condició nacional originària del meu pare, acusant-me de traïdor, com si tingués l'obligació sagrada de ser i sentir-me espanyol, pel simple fet que el meu pare n'era. Apel·len al que el meu pare era, sense tenir en compte el que jo sóc. No és estrany, doncs, que hi hagi qui reclami el retorn a Extremadura dels néts dels extremenys arribats fa 40 anys!

El darrer exemple ètnic ve del coronel franquista Francisco Alamán, el qual em dedica bona part d'un article on parla dels “malnacidos charnegos separatistas”, entre els quals em compta. L'article ha aparegut en un d'aquests digitals que, si Espanya perseguís el racisme, la xenofòbia i l'antisemitisme, ja fa temps que hauria estat clausurat per l'autoritat judicial, que hauria actuat d'ofici. He de reconèixer que té raó en el de “charnego separatista”, però no pas en el de “malnacido”. Aquesta concepció racial, de la nació és excloent, perquè imposa als vius la nació dels morts, l'heretada, i no incorpora res ni ningú que vingui de fora, ja que no en compleix els requisits ètnics bàsics. Aquest nacionalisme ètnic té una actitud defensiva i s'enfronta al cosmopolitisme, les tendències globalitzadores i els moviments migratoris massius, perquè se sent amenaçat, perdut, i difícilment sap com enfrontar-s'hi. Curiosament, oposa el cosmopolitisme a les reivindicacions nacionals dels països sense estat, argumentant que no és modern això de voler tenir estat en una Europa unida, però sense que ells renunciïn al seu.

El cas català és ben diferent, ja que, feliçment, ni som ni volem ser una raça, sinó una cultura. I l'instrument més notable d'una cultura és la llengua. I una llengua sempre es pot aprendre. Ser català, doncs, no és una herència, sinó una voluntat. És, doncs, català, qui en vol ser. I, avui hi ha molta gent que se sent i, doncs, és catalana, que no parla català i, en alguns casos, segurament ja no el parlarà mai, però té els peus ben posats aquí, a la terra que ja ha fet seva i on han nascut els seus fills i néts i on se sap lligada en el seu present i en el seu futur. És una gent que, com els nostres exiliats a Mèxic o a l'Argentina, mai no van deixar de sentir-se catalans per ser també mexicans o argentins, intensament. Un exiliat equatorià a Madrid, sempre serà un immigrat. A Catalunya, si parla català, ja el veurem com un dels nostres. La nostra idea de país és oberta, integradora, inclusiva i, sobretot, democràtica, perquè permet la transformació i adequació dels referents col·lectius, a cada moment. Som, doncs, una nació en construcció, un projecte en moviment, una societat nacional diferenciada i dinàmica, capaç d'anar incorporant noves icones, sobre la base cultural que, al llarg de la història, ens ha fet com ara som. Per això, sense els catalans d'origen espanyol, amb cognoms acabats amb Z, mai no hi hauria hagut fins a un milió i mig de persones omplint la capital catalana d'una esperança col·lectiva: la independència nacional.