L'ètica de la veritat

Dir la veritat hauria de ser una virtut política tan natural que no fos ni notícia quan un polític no ens enganya i, en vista de la sorpresa que ha provocat aquí i allà trobar-se amb un polític que practica l'ètica de la veritat, demostra l'excepcionalitat del discurs polític del president Artur Mas. He trobat molta gent d'aquí que em diuen que s'han quedat sorpresos en descobrir un president que no té doble llenguatge. Els prejudicis els havien ocultat la realitat d'aquest president, i cada dia veiem més com també els polítics espanyols i la premsa en general d'allà van acceptant que aquesta vegada “això va de veritat”.

Sospito que el greu error de Mariano Rajoy de no voler ni parlar del pacte fiscal s'explica per la convicció que el president Artur Mas anava a la Moncloa a fer el fanfarró, i és que només així em puc explicar aquesta falta de visió d'estat. Ara comencen a descobrir que Catalunya ja no és la que era i que vol decidir el seu futur; un futur que només els catalans, en llibertat, decidiran democràticament.

Passada l'etapa de la sorpresa, ells comencen a moure els seus actius, que també són molts i poderosos, no ens enganyem. I la primera estratègia és posar-nos la barrera de la Constitució espanyola, la crisi econòmica, i moure els fils de la por, especialment a través d'algun polítics i empresari mediàtics. Aquests estirabots que hem pogut llegir aquesta setmana demostren que intueixen que això va de debò, amb els més eixelebrats, com si fossin preconstitucionals, reclamant que hi intervingui la Guàrdia Civil.

Potser alguns no ho recorden, però el 20 de novembre del 1975 va morir Francisco Franco al llit de l'hospital de La Paz de Madrid, i és veritat que una gran filera de milers de persones li van anar a donar l'últim adéu fins que va ser enterrat amb tots els honors al Valle de los Caídos. Ell va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. Tots els procuradors (diputats) i el mateix rei havien jurat pel seu honor defensar els principis fonamentals del franquisme i, malgrat això, els franquistes varen ser capaços de trobar la clau per obrir-se a la democràcia. En aquell moment, també el món i Espanya vivia una greu crisi econòmica i l'embargaments del petroli dels països de l'OPEP. S'imaginen que aleshores algun polític o empresari hagués dit que no es podia canviar res perquè havien jurat els principis del Movimiento o perquè estàvem en una greu crisi? Les dues coses eren certes, però ningú no s'ho imagina. La història demostra que el més assenyat és que, quan hi ha una onada fortíssima, el més prudent és canalitzar la força i l'error més greu és intentar-la aturar.

En aquells moments hi va haver gent que potser no era pas gaire amant de la democràcia, però potser com a mal menor, van entendre que o bé facilitaven el procés que reclamava el poble o l'onada s'ho emportaria tot; i van estar a l'altura de les circumstàncies. Avui aquesta visió d'estadista no hi és, i l'enrocament del govern de l'Estat i de les forces polítiques espanyoles o espanyolistes és d'una miopia impròpia d'estadista. L'excusa de la Constitució o de la crisi no és res mes que una excusa. Aznar, per poder governar el primer mandat, va haver d'accedir a abolir el servei militar, que la Constitució diu que és obligatori i cedir com a policia de trànsit els Mossos d'Esquadra, que també la gran llei es reserva.

És cert que tenim la crisi econòmica més greu de molts anys, però excusar-s'hi per aturar el què és una gran demanda popular provocarà molta més inestabilitat de la que es vol evitar. Que ningú es pensi que amb la Constitució ho tenen tot lligat i ben lligat, la història demostra que els valors de la democràcia sempre s'acaben imposant. Clar que el profeta Jeremies advertia que hi ha pobles que tenen ulls i no hi veuen i orelles i no hi senten.