L'última bufetada
El govern espanyol acomiada el darrer any de la disposició addicional tercera de l'Estatut amb la inversió pública més gasiva
Montoro desafia Mas a reconèixer que l'Estat està salvant Catalunya del col·lapse
Mariano Rajoy un cop més aplica la llei de l'embut i atorga la darrera i definitiva bufetada del govern espanyol a Catalunya a través dels pressupostos estatals per al 2013. Tenint en compte que l'any vinent és l'últim que l'executiu del PP ha de complir la disposició addicional tercera de l'Estatut, l'equip de Rajoy ha volgut deixar clar quin respecte li mereix la norma catalana: 1.260 milions d'euros. Aquesta serà la inversió pública addicional de l'Estat: l'11,9% del total espanyol, que es tradueix en un percentatge molt allunyat del 18,8% que estableix la llei aprovada el 2006.
En tot cas, és el segon pressupost consecutiu en què el govern del PP decideix desentendre's de l'Estatut, però serà l'últim perquè la disposició addicional tercera marca una vigència de set pressupostos, que es va encetar amb els comptes del 2007. Així que Rajoy acomiada la llei amb un nou incompliment flagrant amb l'afegitó que el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ja ha deixat molt clar que no pensa pagar el deute acumulat durant els governs de José Luis Rodríguez Zapatero. I és que el dirigent socialista tenia el detall de posar sobre el paper la quantitat que legalment tocava, però a l'hora de fer recompte de les inversions reals, els diners s'havien quedat a mig camí.
Tal com havia assegurat ERC des de la tribuna del Congrés, de cada quatre anys d'inversió, a l'Estat n'hi sortia un de franc. Això sí, abans de deixar La Moncloa, Rodríguez Zapatero va fer un reconeixement explícit del deute dels anys 2008 i 2009, que se situen prop dels 1.000 milions a més de 700 corresponents al 2010, però no va servir de res perquè mai no va tenir intenció de pagar-lo i el seu successor en el càrrec ha decidit no assumir els compromisos anteriors.
Si bé la justificació oficial que dóna Montoro és que “no hi ha marge” econòmic per a res més, és evident que, en un ambient enrarit pels moviments polítics d'Artur Mas a Catalunya, el govern del PP ha usat una llei, la dels pressupostos, per fer ostensible el seu malestar i per deixar palès que té la paella pel mànec i que pot asfixiar tant com vulgui la Generalitat. De fet, el ministre tampoc no va confirmar públicament que els comptes incloguin fil per randa els compromisos derivats del sistema de finançament, i pel quals la Generalitat esperava rebre prop de 1.450 milions d'euros corresponents al fons de competitivitat.
Fons de competitivitat
El govern de CiU els reclama des del 2011, però des de La Moncloa se'ls havia avisat que, segons el model vigent, no s'havien de pagar fins al 2013. Arribat el moment, l'Estat ha posat una xifra global al fons, sense especificar què toca a cadascú, atès que Catalunya no és l'única beneficiària dels diners consignats a la partida. En total, estan previstos prop de 3.000 milions d'euros.
A la roda de premsa que es va celebrar ahir al Congrés per detallar els comptes estatals, Montoro va intentar deixar en evidència l'executiu català suggerint que mentre l'executiu català promou un debat secessionista, el de l'Estat espanyol mira per tots els catalans. “Treballem amb la Generalitat” per evitar el col·lapse dels seus comptes, reblava Montoro, tot afegint que l'executiu de Rajoy “distingeix la posició política dels governants [catalans] de les necessitats més operatives dels seus ciutadans”.
En aquest punt, al titular d'Hisenda li va faltar exigir que se'ls doni les gràcies: “La Generalitat hauria de reconèixer que el govern espanyol col·labora amb lleialtat i franquesa”, sentenciava, tot al·ludint a la circumstància que l'Estat ha enviat una primera remesa de 400 milions a Catalunya –dels 5.000 milions reclamats al fons de liquiditat autonòmica (FLA)– per poder fer front als venciments de deute més urgents.
Davant aquesta circumstància, doncs, el ministre d'Hisenda va aprofitar per treure pit davant els catalans tot insistint a desmuntar la tesi que aquests diners que demana la Generalitat al cap i a la fi són part del dèficit fiscal que cada any es produeix entre Catalunya i l'Estat. “A veure si parlem amb propietat”, etzibava. Montoro va negar de dalt a baix que això sigui així argumentant que les quantitats del fons de rescat autonòmic no són diners catalans, sinó que surten dels mercats, dels bancs i de les loteries i no dels tributs que paguen els ciutadans i les empreses.
En tot cas, i pel que fa a les xifres específiques d'inversió pública per al 2013, s'ha de tenir en compte que s'anuncien en un context de precampanya que no només perjudiquen els projectes del govern català, sinó que tampoc no resulten gaire satisfactoris per vestir el discurs electoral del PP. De fet, enguany Alícia Sánchez Camacho havia fet mans i mànigues per millorar el pressupost del 2012 (1.403 milions) en el capítol d'infraestructures. El resultat final del seu periple pels diferents ministeris va ser una aportació addicional de 300.000 euros per a l'N-II entre Maçanet i Sils, i 11 milions per al corredor mediterrani entre Tarragona i Vandellòs. Unes esmenes que els grups catalans llavors van qualificar de “mal gust”, atès que el compliment de l'Estatut quedava molt lluny.
Un cop conegudes les xifres, a més de les forces catalanes, que hi van carregar en contra, es va poder sentir el secretari general del PSOE. Alfredo Pérez Rubalcaba no els veu creïbles i creu que “no sumen”.
En precampanya, les xifres perjudiquen el govern i el PP
L'executiu estatal usa els números per fer palès el seu malestar