La seu del poder episcopal es va reconvertir en Museu d'Art
La Diputació, el Bisbat i la Generalitat treballen conjuntament perquè l'edifici mil·lenari que exposa peces fonamentals del romànic, el gòtic, el barroc i obres de grans artistes dels segles XIX i XX, com Rusiñol, Urgell, Berga i Boix, Fidel Aguilar, Bertrana o Guinó, faci de Girona una ciutat d'art
-
‘Contra l'invasor' (1891), de l'escultor Miquel Blay i Fàbregas, realitzat com a justificació de la beca que havia rebut de la Diputació. MANEL LLADÓ. -
Retaule de Sant Feliu l'Africà, iniciat el 1504 i acabat el 1520, en l'elaboració del qual van participar-hi pintors com Perris de Fontaines i Joan de Borgonyà i escultors com Joan Venetrica, Joan Aragó i Pere Robredo MANEL LLADÓ. -
El cap de la Lleona, una columna romànica abans situada al carrer Calderers, esdevinguda icona ciutadana. MANEL LLADÓ. -
‘La sega', de Joaquim Vayreda, una de les moltes teles de l'anomenada Escola d'Olot que hi ha al museu. MANEL LLADÓ. -
El retaule de Sant Sebastià, una peça de grans dimensions que ens mostra un art al servei de l'església. MANEL LLADÓ. -
Dipòsit del Museu del Prado. Andrea Vaccaro (1620-1675). ‘Lot embriagat per les seves filles'. Museu del Prado. MANEL LLADÓ. -
La magnificència del palau posa el marc adequat a una de les col·leccions més importants del Principat. La sala del tron, presidida per l'escut imperial de Carles V, conté peces úniques. MANEL LLADÓ. -
La biga de Cruïlles, treta del monestir de Sant Miquel, representa una processó claustral de la comunitat benedictina. MANEL LLADÓ. -
La façana del Palau Episcopal, avui Museu d'Art, a l'any 2007, quan es va inaugurar l'exposició temporal sobre Lluís Güell. JORDI SOLER.
En Jaume Marquès i Casanovas, que va néixer a can Llach, casa pairal de Madremanya, va ser canonge de la catedral, director de l'arxiu capitular, encarregat de l'arxiu de la Diputació i director del Museu Diocesà amb seu a la Casa Carles, va escriure que la primera referència del Palau Episcopal es remunta als anys 842-850, en què el bisbe Gotmar I va fer plantar un hort amb arbres fruiters designat amb el nom de Plantaditium Gothmari Episcopi. L'edifici va anar creixent, com ho demostra una nota continguda a l'obituari o necrologi del segle XIII de la catedral, on es recull: «El dia 13 abans de les Kalendes d'abril (20 de març) de l'any de l'Encarnació 1167, morí el bisbe d'aquesta Seu Guillem de Peratallada, el qual construí el Palau.» Mossèn Marquès puntualitza que l'edifici es va transformar en un castell fortificat que va acollir estadants il·lustres com Pere III el Cerimoniós, Martí I l'Humà, Ferran el Catòlic o l'emperador Carles I d'Espanya. El segle XVI es va reconvertir en un palau renaixentista i va exercir com a seu de poder i devoció fins després de les intervencions de prelats il·lustres com Tomàs Sivilla Gener (1878-1906), que va comprar la casa veïna de can Fallo, o Josep Cartañà i Inglés, que el 1942 va crear el Museu Diocesà a partir d'unes col·leccions d'art i arqueologia reunides pel canonge Ramon Font i per mossèn Pere Valls, que des de 1929 s'exposaven al Saló del Tron. Finalment, el 1976, es va signar el conveni entre el Bisbat i la Diputació i la mil·lenària Casa del Bisbe va tornar a renéixer reconvertida en Museu d'Art, amb la qual cosa es va tancar un tema complicat i recurrent. Tot i que s'havia parlat de situar-lo al convent de Sant Domènec, a l'edifici de les Àligues, o a la caserna dels Alemanys, el fet que el prelat Jaume Camprodon decidís anar a viure en un pis a la Gran Via, la qual cosa comportava traslladar l'administració de la cúria a altres edificis propietat del Bisbat –en aquest cas van entrar en joc la Casa Carles i el Seminari–, va permetre arribar a un acord entre les dues institucions. Una primera actuació d'urgència va servir per consolidar i recuperar un edifici que estava en mal estat –les obres s'allargarien més d'una dècada– i el 1979 es va obrir al públic la primera fase d'un museu que aplegava col·leccions del Museu Diocesà i del Museu Provincial, que aportaven peces extraordinàries com l'ara portàtil de Sant Pere de Rodes, la biga de Cruïlles, la Verge de Besalú, el retaule de Sant Pere de Púbol o les Taules de Vitraller.
L'any 1991, l'empenta de Joan Saqués, aleshores delegat dels Serveis Territorials de Cultura de Girona, i l'entrada de Joan Surroca com a director, va donar un nou impuls a un projecte que afrontava la quarta fase de la remodelació amb la voluntat d'esdevenir una de les grans infraestructures culturals de la ciutat. Avui, quan l'actual responsable, Josep Maria Trullén, assegura que l'Md'A és el tercer museu públic de Catalunya, el visitant pot quedar corprès per una sala del tron presidida per l'escut imperial de Carles V que conté peces úniques com els retaules de Sant Miquel de Cruïlles, obra de Lluís Borrassà; de Sant Pere de Púbol, pintat per Bernat Martorell; així com els de Sant Esteve de Canapost, Sant Pere Cercada, Santa Cristina de Corçà, Santa Caterina de Torroella de Montgrí o el de Sant Miquel de Castelló d'Empúries. En la seva guia 24 obres clau de l'Md'A, Narcís-Jordi Aragó destaca els dos primers retaules com peces cabdals del gòtic català i no passa per alt que «es feien servir els temes religiosos obligats per representar les formes de la vida civil i presentar els personatges sagrats o històrics vestits com la gent de la seva època».
La magnificència del palau posa el marc adequat a una de les col·leccions més importants del Principat, una proposta que a través del mig miler d'obres exposades ens ajuda a viatjar des del segle IV fins a l'època actual, passant per estacions tan destacades com el fragment de làpida paleocristiana de marbre blanc trobat a les ruïnes d'Empúries amb la inscripció Xto Maxime ave vale, acompanyada de l'Alfa i l'Omega, on per primera vegada apareix el nom de Crist a l'Empordà; l'ara portàtil de Sant Pere de Rodes; el vas hispanoàrab; La sega de Joaquim Vayreda o La tertúlia del Cafè Vila de la plaça del Vi, de Jaume Pons Martí.
Són setze segles d'història i d'art que ens ofereixen un viatge particular a través dels capitells de Sant Pere de Rodes i de Sant Vicenç de Besalú, dels teixits i arquetes aràbigues, les talles romàniques fonamentals com les majestats de Cruïlles i Sant Joan les Fonts, les imatges de la Verge que van des del segle XII, com la del Salvador de Cogolls (les Planes d'Hostoles), als segles XII-XIV, com la de l'Esperança del convent de Sant Francesc; les bigues policromades com la de Cruïlles, els llibres com l'Homiliari de Beda, els conjunts escultòrics com el Calvari del Mestre Bertomeu, o els símbols ciutadans esdevinguts icones com la Lleona, una columna romànica abans situada al carrer Calderers, per la qual s'enfila un animal, que va entrar en la memòria popular quan la van destinar a aguantar la biga del sostre d'un hostal i va despertar la curiositat d'uns viatgers que s'havien d'alçar de puntetes per tocar la part posterior de l'animal. Com va recollir la saviesa popular: “No pot ser veí de Girona/ qui no faci un petó al cul de la lleona.”
Un toc renaixentista
A la sala 9 del museu, el visitant es trobarà amb el Renaixement a casa nostra, una proposta que té com a sortida el retaule de Sant Feliu l'Africà iniciat el 1504 i acabat el 1520, una obra coral en la qual van participar-hi pintors com Perris de Fontaines i Joan de Borgonyà i escultors com Joan Venetrica, Joan Aragó i Pere Robredo, que obre noves perspectives, cerca models en l'antiguitat clàssica i aporta una nova visió de l'home i la natura. A la sala 10 destaquen la creu processional de plata que té l'origen a Brunyola, la custòdia de Sant Cebrià dels Alls, exemples d'un model de transició que ens porta fins al manierisme, l'estil que imposa la forma sobre el contingut i que a Girona va ser introduït per Joan de Borgonyà i consolidat pel seu deixeble Pere Mates, actiu a Girona, Besalú i la Garrotxa, que va deixar obres remarcables com el retaule de Santa Maria de Segueró o la Pietat de Sant Esteve de Banyoles.
El retaule de Sant Sebastià, una gran escultura de fusta policromada, obre la visió al barroc, l'art impulsat per l'Església catòlica per enfrontar-se a propostes revolucionàries com eren els avenços de la ciència o la reforma protestant. Fill del Concili de Trento i d'un estat d'agitació particular, el barroc intenta recollir i potenciar nous dogmes, ja sigui el de la virginitat de Maria o el de la Santíssima Trinitat i així a les sales ens trobem peces tan representatives com el casament de la Mare de Déu, una talla pintada atribuïda a Francesc Generes, que formava part del retaule dels Desemparats de Sant Feliu de Girona, la Mare de Déu del Carme de Sant Pere de Galligants, l'arquimesa d'Hostalric provinent d'un taller de Salamanca, o les xilografies de la impremta Carreres, que eren molt populars a la ciutat.
Espai contemporani
En començar l'article ja hem apuntat que una de les propostes més atractives de l'Md'A era l'ampli ventall d'èpoques i estils que es concentraven a les sales i en aquest context cal remarcar l'important fons de pintura de final del segle XIX i principi del segle XX de la col·lecció, la qual cosa proporciona una àmplia panoràmica de l'espectre pictòric de les nostres comarques. Del segle XIX hi trobem una bona mostra de la pintura històrica, com Colom a la Ràbida, de Benet Mercadé, L'Era Cristiana, de Joaquim Espalter, El setge de Girona de 1809, de Ramon Martí Alsina, autor també d'altres obres com Efectes del sol, o Vent, Quan accedeixi als pisos superiors, a les sales 16, 17 i 18 del museu, el visitant es trobarà amb una destacada representació dels paisatgistes catalans de final del segle XIX i començament del XX, obres de Santiago Rusiñol com la molt coneguda Girona; Modest Urgell, entre altres Muralles de Girona i sobretot els membres de l'anomenada Escola d'Olot. Quan el 1870 el Museu Provincial va obrir al públic, des de la Diputació s'instituïren unes beques destinades a la formació d'artistes de les nostres comarques que van permetre als seus beneficiaris anar becats a París o Roma. A canvi, la pinacoteca els reclamava una obra i així tenim que el fons i el prestigi van anar creixent i avui ens trobem obres com Contra l'invasor o Esbós dels primers freds de Miquel Blay compartint sales amb Marià i Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Jaume Pons Martí, Ricard Guinó, Prudenci Bertrana, Mela Mutermilch, Fidel Aguilar o Josep Aguilera. Tot i que encara no estan a la vista, el museu guarda en el seu fons obres d'autors tan diversos com Gustau Carbó, Gabriel, Koyama, Piculives, Carles Fontserè, Emília Xargay o Isidre Vicens i a la seu de Vilabertran estan fent temps per ser exposades les peces del fons d'art del diari Avui, amb, entre altres, Tàpies, Miró o Guinovart. I queden els fons del Museu del Prado, la presó o la sala 13, on s'explica el procés d'elaboració de pigments i pintures.
L'Md'A no és sinó el vehicle indicat per viatjar entre el passat i el present.
Uns amics particulars
El 16 d'abril del 1992, El Punt, que en aquell moment encara no s'havia casat amb l'Avui, publicava que Joaquim Planas i Lluís, que era funcionari de l'Institut Català de la Salut, havia estat elegit president dels Amics del Museu d'Art de Girona, una associació que naixia amb la voluntat de convertir el museu en un element de dinamització de la ciutat. L'empenta del director d'aleshores, Joan Surroca, va ajudar a cohesionar un grup d'amants de l'art i l'agitació cultural que han actuat com un motor de combustió lenta però constant ajudant a introduir un nou concepte interactiu que ha plantejat no tan sols la relació dels ciutadans amb les pinacoteques, sinó que ha intentat obrir noves propostes entre un públic jove i molt sovint poc atret per propostes com les que s'ofereixen a les sales de l'antic Palau Episcopal. Després de vint anys de vida, els Amics del Museu d'Art, que actualment presideix Lluïsa Faixedas, té més de vuit-cents socis i presenta un currículum en el qual es pot trobar la feina de donar a conèixer el Museu d'Art de Girona, tot col·laborant amb les institucions i entitats que en siguin titulars, amb la direcció de la institució o d'acord amb l'equip tècnic ajudant en la conservació i millora del seu patrimoni per mitjà de les restauracions de peces.
Els socis del museu tenen dret a rebre informació periòdica de les novetats del museu, disposar per a consultes la biblioteca especialitzada i el centre de documentació, ser informats de tots els actes que organitzen el museu i l'associació, per mitjà de l'agenda trimestral i altres mitjans de difusió, obtenir descomptes en les activitats que requereixen pagament i en les publicacions de l'Md'A, gaudir d'entrada gratuïta al museu per a dues persones i per als menors de 18 anys que les acompanyin i participar en totes les activitats . A més, l'associació, que a l'any 2010 va obrir una nova seu al Palau Solterra, al carrer dels Ciutadans, i té col·laboradors com les llibreries 22, Context, Geli, Empúries i Uyssus, l'Auditori de Girona i el Museu del Castell de Peralada, ha organitzat diverses visites, ja siguin al Palau de la Generalitat o a l'Ajuntament de Barcelona, Sant Pere de Roda, l'església de Sant Feliu, Solsona Sant Petersburg, Roma, Berlín, Grècia, Organyà o Andorra. A més, els amics de l'Md'A, han potenciat la beca de recerca que intenta potenciar els projectes de conservació, investigació i difusió del patrimoni artístic i cultural, les dotze hores de lectura viva, han engegat el concurs de fotografia o organitzat diversos cicles de conferències, en els quals s'ha parlat des de gastronomia fins a la música o la guerra del francès. Josep Maria Trullén diu que són l'ànima de l'Md'A. Del que no hi ha dubte és que amb ells el museu té uns amics particulars.
El temps i la implicació amb la ciutat
Quan el van nomenar director del Museu d'Art, el febrer de l'any 1991, Joan Surroca anunciava: «El Museu d'Art funcionarà i tindrà els serveis dels millors museus europeus» i alhora puntualitzava que les sales que s'obririen el mes d'abril d'aquell any es dedicarien a exposicions monogràfiques i temporals. El missatge era clar, volia convertir l'antic palau en un centre per educar-se en l'art i la vida i des d'aquella dada els successius directors, Glòria Bosch i Mir, Josep Manuel Rueda o Josep Maria Trullén, han treballat perquè l'Md'A, superés la pròpia idiosincràsia i es convertís en un centre proper a la ciutadania. Fent camí, hi ha hagut exposicions temporals, s'han pres iniciatives com nomenar l'artista del mes –el primer va ser Isidre Vicens–, grans mostres com Una cambra pròpia, Sota la boira, 60's versus 80's organitzades per Glòria Bosch. Pocs dies després de ser nomenat per substituir Bosch, Josep Manuel Rueda, que havia fet la seva carrera professional com a director del Museu de la Gabella d'Arbúcies, va assegurar: «Potenciaré més la línia interna del museu, però sense deixar el seu compromís social.» Va presentar un pla estratègic –el 7 d'abril del 2003– en el qual es recollien les mancances del centre, i alhora va obrir les sales temporals a exposicions com la del Pop Art o Lluís Güell. Josep Maria Trullén va prometre situar Girona com la «ciutat de l'art». La seva exposició Fascinació per Grècia va suposar un important pas endavant.