El monument que glossa la grandesa del bisbat de Girona
El Tresor de la Catedral, que mostra peces de valor incalculable, no es pot entendre si no es visita la catedral de Santa Maria, es descobreix el baldaquí, les capelles barroques, la tomba d'Ermessenda el claustre o la sala del Tinell, una oferta única i fascinant que no deixa el visitant indiferent
-
Imatge de Sant Carlemany, que en realitat és un criptoretrat de Pere III el Cerimoniós, obra de Jaume Cascalls, escultor del gòtic català LLUÍS SERRAT. -
A la capella de Santa Helena s'hi pot veure el sepulcre de la comtessa Ermessenda, amb barres verticals vermelles sobre fons d'or que constitueixen l'exemple més antic dels colors de Catalunya i una escultura de la finada feta el segle XIV. EUDALD PICAS. -
El Beatus de Girona, un llibre manuscrit el 975 en el regne de Lleó que segons els papers el 1078 ja es trobava a Girona. LLUÍS SERRAT. -
La Creu dels Esmalts és una obra del segle XIV, de perfil flordelisat d'argent sobredaurat, cisellat i repussat LLUÍS SERRAT. -
Taula de Sant Benet i Santa Clara atribuït a Ramon Solà II, una peca de mitjan segle XV LLUÍS SERRAT. -
Al saló del Tinell, a sobre el claustres romànic, hi ha exposada una notable col·lecció de vestimentes litúrgiques LLUÍS SERRAT. -
Les sales capitulars, a tocar de la capella de l'Esperança, es van transformar en l'espai on s'exposa el Tresor de la Catedral, un llegat acumulat al llarg del segles de formació del bisbat LLUÍS SERRAT. -
Capella dels Dolors o Sant Vicenç, amb les pintures atribuïdes al pintor barroc Antoni Viladomat i Manalt o al seu taller. LLUÍS SERRAT.
Podríem caure en el tòpic i assegurar, com Bertrana a la segona línia de Josafat, que la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa, o bé viatjar en el temps fins als dies de la Guerra Civil Espanyola, quan la intervenció de la Generalitat va preservar Santa Maria de la completa destrucció i la va convertir en Museu del Poble, un eufemisme cultural que va ajudar a salvar una petita part del patrimoni de què poden gaudir els visitants de la Catedral. Podríem definir-la com una peça única, un laberint de claustres, escales, campanars, voltes o capelles que li atorguen la categoria de crònica viva d'una vivència convulsa que va començar amb els romans i ha arribat transformada en l'edifici més important, conegut i visitat de Girona. Si ens limitéssim a parlar del Museu del Tresor no ens ajustaríem a la realitat, hauríem de centrar el relat i definir el monument un símbol del bisbat de Girona. Això atorga al conjunt un marcat caràcter religiós i espiritual que ofereix al visitant la possibilitat de fer un recorregut per la història i la història de l'art, que comença amb el Tresor, continua amb la capella de l'Esperança, que acull, El llit de la Mare de Déu de Lluís Bonifàs, una gran composició barroca situada a tocar de la porta de San Miquel, que obre una basílica que es reconeix com un dels grans temples de la cristiandat, ja que no tant sols acull la nau gòtica més ampla del món sinó també tombes principals com la del Cap d'Estopes o de la comtessa Ermessenda. Les persones interessades poden descobrir treballs fonamentals com el baldaquí i el retaule de plata de l'altar major, la capella de Sant Narcís, els vitralls –ja siguin els més antics a la girola, els de Jaume Fontanet, Antoni Tomàs, Guillem de Letumgard, o l'estrictament contemporani de Sean Scully– i les maquetes de les diverses etapes constructives, des del temple de Venus fins a la façana barroca. En la immersió en el claustre romànic, bo i trepitjant làpides de canonges i caminant entre sepultures principals com la d'Elionor de Cabrera o Berenguer de Palau i columnes dobles obrades al segle XII, amb capitells finament decorats i vigorosos pilars angulars, es poden descobrir des de personatges mitològics fins a escenes quotidianes com la dels picapedrers, que tallen els carreus, o bé passatges bíblics com la baixada de Crist a l'infern.
El claustre es presenta com una illa de reflexió separada de la potència gòtica i barroca de l'interior de la nau, i amaga una proposta impactant. A sobre la galeria nord, a la sala del Tinell, construïda al segle XII, coneguda com a «dormitori nou», que a partir del 1395 va exercir les funcions de biblioteca, a l'últim terç del segle XX s'hi va obrir l'exposició fixa d'indumentària religiosa, terns (casulla i dues dalmàtiques), capes pluvials, collarins, cobrecalzes, bosses de corporals, estoles, etc., una mostra captivadora que ens explica la història de l'Església a través del vestuari propi per a les celebracions del culte.
Bisbe Cartañà
Joan Piña, responsable de l'inventari i la conservació del Tresor de la Catedral, assegura: «Com la majoria de museus d'una institució religiosa, aquest té unes característiques que el diferencien d'altres tipus de museus, per exemple, la qualitat d'objecte útil que tenen moltes de les peces exposades, la qual cosa vol dir que encara avui en dia podem veure com algunes d'aquestes peces es continuen usant, ja sigui encapçalant processons, presidint actes litúrgics o com a objecte de veneració.»
Visitar el Tresor, la Catedral, el claustre o el saló del Tinell –ens deixem el Campanar dominat per l'Àngel de Ramon Maria Carrera– comporta hores i devoció, pot ser religiosa o pot ser per l'art, però totes dues possibilitats seran gratificants, ja que si per una banda es poden descobrir peces úniques i carregades de misteri, com el Tapís de la Creació, acabat de restaurar, (vegeu-ne l'explicació a part), per l'altra, ens permet començar un camí que transporta des de la Girona postpagana fins a l'actualitat. Ho farà a través d'obres fonamentals com el Beatus, la Bíblia de Carles V de França, el Retaule de Santa Helena, les Creus Processionals, la Gran Custòdia dels Corpus de Francesc Artau, la taula de Sant Benet i Santa Clara, el cicle de la Magdalena, la imatge de Sant Carlemany, l'arqueta d'Hixem II, que, acompanyada d'altres joies d'orfebreria cordovesa –quan l'Al-Andalus estava en l'apogeu–, el reliquiari de la Santa Espina, imatges flamenques, i el frontals d'altar de molt fina factura i estudiada composició, eclipsats per la fama del Tapís de la Creació, no han trobat ni espai ni presència en la memòria dels gironins.
No volem que el lector acabi tenint un cert embafament, però ens agradaria presentar els orígens d'un museu que ocupa les antigues sales capitulars finançades el 1705 pel canonge Josep Xambó, i van acollir el govern de la Seu fins que el 21 de juny del 1952, Los Sitios va publicar un reportatge signat per Francesc Moré Bardera en què anunciava: «El Tesoro de nuestra catedral ha quedado expuesto en las salas capitulares.» A l'article, no tant sols s'elogiava el bisbe Josep Cartañà per la iniciativa sinó que es feia un recorregut minuciós per les tres estances que s'havien ordenat segons el discurs estructurat pel canonge Lambert Font i Gratacòs, guiat i aconsellat per Josep Gudiol, director de l'Institut Amatller de Barcelona, i per l'arquitecte Joan Maria de Ribot.
Peces escollides
Deixant de banda el Tapís, que s'ha convertit en una icona a escala mundial, qui vulgui aprofundir en l'oferta de la Catedral es trobarà amb peces extraordinàries. Una de les més conegudes és el Beatus de Girona, un llibre manuscrit pel prevere Senior i il·luminat per la monja Ende el 975, al regne de Lleó que, segons notícies contrastades, el 1078 ja es trobava a Girona. Estructurat sobre els dotze capítols que constitueixen el comentari de Beat de Liébana a l'Apocalipsi de Sant Joan de final del segle VIII, consta de 284 folis escrits en escriptura visigòtica a dues columnes, conté cent vint imatges, miniatures d'estil mossàrab molt riques en policromia i hi abunden l'or i l'argent. A tocar, en una dependència veïna, s'hi pot veure el retaule de Santa Helena, una crònica pintada de les frisances de la mare de Constantí el Gran per a la Invenció de la Vera Creu. És una peça cabdal que, en la línia de Leonardo da Vinci, assenyala l'entrada del Renaixement pictòric al Principat, una obra que el 19 de novembre del 1519 va ser contractada pels pintors Antoni Norri i Pere Fernández per ser col·locada en l'altar del benefici fundat pel canonge Narcís Simon. Davant per davant s'hi descobreix l'estàtua de Sant Carlemany, que en realitat és un criptoretrat de Pere III el Cerimoniós fet per Jaume Cascalls, i ens recorda l'estranya devoció d'una ciutat pel rei que la va alliberar dels àrabs. Tallada en alabastre, presenta la vestimenta i els atributs d'una figura reial, és una mostra reeixida de l'escultura catalana del tres-cents, i una de les peces claus d'una col·lecció acompanyada d'importants creacions d'orfebreria com l'arqueta d'Hixem II, o les encara utilitzades creus processionals. La primera està considerada l'exemplar més antic de l'orfebreria hispanoàrab. La llegenda recull que és fruit d'un botí de guerra, però la realitat ens diu que està datada al segle X, va ser obrada a Còrdova per l'argenter jueu Judà ben Bolça i és de plata amb ornamentacions de palmetes que arrenquen de la mateixa tija. La Creu dels Esmalts és una obra del segle XIV, de perfil flordelisat d'argent sobredaurat, cisellat i repussat, amb plaques d'esmalt de corrent italianitzant. A tocar, hi està situada la Creu de les Perles, feta amb or cisellat i esmaltat, amb elements de fosa i perles, i és considerada l'última creu gòtica catalana i la primera amb influències renaixentistes.
A dins de la basílica, l'altar major està format per una ara romànica que acompanya el seti episcopal de Pere Roger (1038), una cadira de marbre massissa i austera decorada en els laterals amb relleus arquitectònics, i la part frontal amb motius vegetals. A més, al presbiteri reformat hi ha l'extraordinari retaule de plata promogut pels bisbes Cruïlles (Gibert i Berenguer) obra dels mestres argenters Bartomeu, Ramon Andreu i Pere Berneç, que ja presidia l'absis en el moment de la consagració, l'any 1347.
Si tenim temps i ens volem entretenir a repassar les capelles, ens podem trobar amb sorpreses com la dels Sants Metges, amb un retaule que va ser obrat per Joan Merla; la de sant Narcís, en què la figura principal és l'obra de Pau Costa, que es va acabar el 1727; la dels Sants Màrtirs, que acull les tombes gòtiques dels bisbes Arnau i Bertran de Montrodon; la dels Dolors on es poden veure pintures atribuïdes a Antoni de Viladomat; la del Sant Sepulcre, en què hi ha un Crist jacent realitzat per Domènec Fita; i la del Baptisteri, on la pila renaixentista feta amb pedra nummulítica, acabada per Joan Roig té dotze cares, una per a cada apòstol.
Des de fa més de 1.500 anys, la catedral cristiana, romànica, gòtica, barroca, contemporània, domina la ciutat, és el nervi d'una idea que ha sabut persistir entre el passat i el futur mostrant al visitant que la mateixa Seu és el Tresor que glossa la grandesa del bisbat de Girona.
L'enigma del Tapís de la Creació
El Tapís de la Creació es una peça de llana brodada amb la tècnica de cadeneta confeccionada a final del s/ XI o principi del XII, la qual cosa la converteix en una de les mostres més antigues de teixit sumptuari de l'Europa medieval. De forma rectangular i incomplerta, és una tela quasi única que decorava els murs de la catedral en les grans celebracions litúrgiques.
Restaurat entre el novembre del 2011 al març del 2012, presenta una iconografia amb arrels clàssiques i molts enigmes per descobrir. El centre està dominat per la imatge entronitzada de la Maiestas Domini, el Pantocràtor imberbe, envoltat d'un altre cercle concèntric que està dividit en vuit parts i recull els capítols inicials del Gènesi, els de la Creació del Món, en un viatge que comença amb l'esperit caminant sobre les aigües, continua amb els àngels, l'aparició de la llum i les tenebres, el firmament, els astres, els animals i, finalment, la de l'home i la dona.
Hi ha un rectangle amb els cantons dominats per quatre personatges que representen els vents representats com a genis alats, cavalcant pel cel i bufant dues botzines que mantenen la cohesió del cercle de la perfecció que deixa pas a la cinta perimetral. En aquesta es recull el pas del temps a la terra, l'any, les estacions, els mesos i els dies de la setmana i el transforma en escenes de la vida quotidiana. Escapçat pel cantó dret i per la part inferior –si fos complet, probablement tindria 32 requadres- el tapís actua com una auca pedagògica en què l'any (s'hi veu en claredat la inscripció «Annus») es representa com un vell amb barba amb una roda a la mà esquerra i una eina a la dreta. Després vénen les estacions, la tardor s'escenifica amb un veremador, l'hivern amb un enfredolic al cantó de la llar, la primavera amb un camperol cavant, i l'estiu, amb una escena de batre, mentre el Sol i la Lluna es mostren com la representació física del diumenge i els dilluns els primers dies d'una setmana en què altres astres ocupaven parts importants de la composició. A més, a la tela s'hi poden descobrir les figures de Samsó i Hèrcules, dos dels quatre rius del Paradís, Geon i Fison, i alguns mesos de l'any, cadascun batejat amb el seu nom. Segons la iconografia, el febrer és ventós, al març arriben les cigonyes, a l'abril es llauren els camps, al maig arriben les flors i al juny el mar és generós. El mig any que falta s'ha perdut, però encara queda la franja inferior, que tot i que és incomplerta, s'hi recullen escenes sobre fons vermell que expliquen la història de la Invenció miraculosa de la Vera Creu. S'hi reconeix l'escena de l'emperadriu santa Helena i el jueu Judes. Al mig, s'hi endevina una gran creu i una corona, que probablement és una imatge de l'emperador Constantí portant una creu a coll.
Sant Feliu, una nova peça en el circuit
El 22 d'agost la premsa recollia que les autoritats eclesiàstiques havien decidit fer pagar entrada per accedir a un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, la basílica de Sant Feliu. El rector Joan Baborés, acompanyat del bisbe Francesc Pardo i de l'administrador i president del Capítol de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Julià, van anunciar que a partir d'aquella setmana el preu de l'entrada pujaria a 7 euros, la qual cosa no tant sols donaria dret a una visita conjunta al'església de Sant Feliu i la Catedral, sinó que també al museu del tresor capitular i el claustre. Amb la incorporació de Sant Feliu al circuit catedralici, l'entrada que era de 5 euros va passar a valdre un 40 % més i també es van encarir els descomptes que s'aplicaven a jubilats i estudiants –que a partir d'aquella data, han de pagar 5 euros–, a grups –que han d'abonar-ne 2,50–, a menors de 16 anys i a escoles –que entrar els costa 1,20 euros–, mentre que els menors de 7 anys no paguen. Els diumenges continuen sent d'entrada gratuïta, i la gratuïtat es manté cada dia de vuit a deu del matí, de dilluns a divendres, i a unes determinades hores de dissabte i les vigílies de quan les basíliques estan obertes al culte. A canvi de pagar entrada es pot accedir a la capella de Sant Narcís –obra de Ventura Rodríguez, oberta al públic en ocasions concretes, com la celebració de casaments i per Fires– i visitar els sarcòfags paleocristians i pagans del presbiteri, que daten dels segles III i IV.