La credibilitat
“Qualsevol fórmula federal, confederal, o del tipus que sigui, que requereixi el qüestionament de la sobirania nacional és inviable” ha dit Aznar a la FAES, davant de Rajoy. Les regles queden clares i són compartides pels federalistes d'esquerra. Llavors, els malabarismes verbals que fan els consellers del govern de Catalunya i els dirigents dels partits que li donen suport per no dir independència quan parlen de transició nacional, què amaga? Aquesta és la pregunta que es deuen fer les desenes de milers d'indecisos que, tot i restar admirats per l'actitud del president el dia després de la manifestació, i, sobretot, després que Rajoy no li deixés altra alternativa, mostren la seva incredulitat davant el recent tomb de Convergència i Unió. Una enquesta publicada aquesta setmana indica que dos de cada tres enquestats no es fien dels propòsits de Mas. Les dues terceres parts. Tenen raó aquests ciutadans de Catalunya d'estar instal·lats en el dubte?
La utilització de subterfugis i succedanis és espectacular: una mena d'estat, un estat no independent, una confederació. Molta gent es pregunta si, havent-hi una majoria absoluta en mans del centredreta nacionalista, es faran els passos que calen cap a la sobirania, o s'alentiran de tal manera que es pot avortar el procés.
La tradició nacionalista hegemònica fins ara a Catalunya es resisteix a canviar la tàctica del peix al cove. L'únic que ara pretén substituir la morralla per un llobarro. I això és impossible quan els qui ens prenen el peix ja ens han deixat sense cove. L'autonomia està, de fet, liquidada pel TC. Ha estat peix al cove voler reivindicar un pacte fiscal que va ser retallat de l'Estatut federalista del Parlament del 2005, en l'acord Mas-Zapatero del 2006. Quina credibilitat té un que reclama per a Catalunya allò que ha contribuït a perdre el dia abans? Un cop aquesta es veu una via morta, per què es continua amb eufemismes?
Ara bé, crec que la principal manca de credibilitat del nacionalisme per ara majoritari ve de la composició estructural de la tropa amb la qual Mas planteja la gran batalla. Amb qui compta Mas? Amb Duran i Lleida, confés antiindependentista que posarà pals a les rodes o aigua al vi; amb les vinculacions de dirigents importants i exdirigents de la coalició amb el lobby del pont aeri, és a dir, amb aquelles empreses regulades i expúbliques d'interessos estatals; amb membres de la candidatura imputats presumptament en casos de corrupció que esclataran quan a l'aparell de l'estat li surti més a compte; amb institucions patronals que, com a molt, diuen que no s'hi oposaran però que s'han de fer arrossegar; amb patronals dels sectors privatitzats dels serveis públics pels llargs anys de dependència de Catalunya, que veuen a venir una disminució del seu pes en una Catalunya solvent financerament. Amb aquesta tropa el risc de disgregació de les files pròpies és clar.
Però quin altre dubte queda? La ideologia liberalconservadora que practica el govern: la negació a apujar els impostos als més rics –rics que en el darrer sondeig del CEO són, per cert, els més oposats a la independència–, les retallades als serveis, en comptes de les reformes de la burocràcia, etc., són opcions ideològiques que fan malfiar sobre quin tipus d'estructures d'estat vol construir Mas.
Per això, no es pot liderar en solitari, aspirant a la majoria absoluta, un procés de tanta envergadura sense tota la credibilitat. O sense el contrapès clar d'una forta esquerra nacional amb tradició de govern.
