Hi ha un acrònim que ajuda a sortir de dubtes: RAPID. És a dir: Rigui i comprovi si torça la boca o no. Alci els braços i vegi si pot o no. Parli i comprovi si li costa o no, o si no s’entén el que diu. Si falla en alguna d’aquestes accions, és possible que hi hagi un ictus i llavors cal actuar. Ràpid. Truqui al 061.

Abans es parlava d’un límit de tres hores per poder fer un tractament efectiu, i ara s’ha demostrat que la finestra es pot estendre. Si la persona està en les vuit primeres hores després de l’atac encara es poden fer tractaments aguts per resoldre del tot la situació o reduir-ne l’impacte. Ara, la rapidesa és clau. Com més aviat s’actuï, millor. Absolutament.

A banda dels de l’acrònim, hi ha altres signes que depenen del lloc on aparegui l’ictus. Si afecta l’esquerra pot influir en la parla. Si és a la dreta, pot haver-hi una carència d’atenció o en la capacitat de visualitzar el propi cos.

Això passa quan l’ictus és transitori: normalment se soluciona sol en menys de 24 hores. Però per això mateix molt sovint la gent no dona importància a aquest episodi i sí que en té. Cal anar a veure el metge ràpidament perquè aquest ictus es pot repetir i a més pot ser l’indicatiu d’un atac més greu. El metge en valorarà les causes i prendrà accions preventives.

El taponament representa el 80 per cent dels casos. En un altre 20 per el cent, hi ha una ruptura d’un vas sanguini, seguida d’una hemorràgia. En el primer grup, que és l’ictus isquèmic, el 30 per cent dels casos s’expliquen per una arrítmia cardíaca. La sang no circula bé pel cor i es genera un coàgul que viatja fins que tapona una artèria. I després hi ha altres causes vinculades a la hipertensió crònica, que pot generar un petit bloqueig de les artèries perifèriques. Ara, també hi ha ictus que no se sap per què passen.

Depèn de la part que es vegi afectada i de la magnitud de la lesió. La gravetat de l’ictus pot ser molt variable. També hi intervenen altres factors, com l’estat de salut de la persona abans de l’atac, si tenia alguna malaltia o alguna discapacitat prèvia...

El tabac, una diabetis sense control, arrítmies cardíaques, el sobrepès... tot això està relacionat amb un cert estil de vida. I després hi ha altres factors, que no està tan clar que ho siguin, com la contaminació o els canvis de pressió atmosfèrica.

El grup cardiovascular, dins del qual hi ha la hipertensió, la diabetis, l’arrítmia. També es pot actuar en el sobrepès. Es pot fer una dieta equilibrada i exercici físic, rebre una medicació adequada...

Quan la persona es fa gran és més probable que tingui malalties i factors de risc acumulats. Han tingut més oportunitats de provocar danys.

La rehabilitació de l’ictus fa una corba. Hi ha una fase inicial d’un o dos mesos durant la qual es guanya molt, i després el guany s’aconsegueix més lentament.

Hi ha estudis contradictoris. Alguns demostren que, a poc a poc, sempre es va guanyant. Però també és cert que després dels primers mesos s’avança més lentament. Per això és tan important fer rehabilitació al principi: al centre, però també ambulatòria i al domicili. I en un marc multidisciplinari, perquè en una rehabilitació intervenen molts actors que són metges, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, infermeria, etcètera. I també hi ha l’aspecte social. Per molta rehabilitació que es faci, aquesta persona viu en un entorn social i això s’ha de cuidar.

En general, tot depèn de la persona. El que importa és que un professional competent faci una bona valoració, que indiqui, després d’aquesta primera fase, quines són les activitats que s’han de fer, quines són beneficioses i que acosti les expectatives de recuperació a la realitat. En alguns casos hi ha algun problema adaptatiu. De vegades el que s’ha d’ensenyar és a conviure amb uns certs dèficits. La motivació i la implicació de la persona és fonamental. Hem fet alguns estudis sobre la importància de la motivació en aquests casos.

Sí. De vegades, però, la desmotivació s’explica per la naturalesa de la lesió.

Per exemple, hem fet estudis que permeten predir com funcionarà la rehabilitació entre la gent gran atenent tres factors: si ha quedat afectada o no la memòria, la discapacitat que hagi provocat l’atac i l’existència o no d’una persona cuidadora.

En primer lloc, evolucionarà millor qui hagi tingut una lesió en una zona petita i que no afecti àrees estratègiques. Això és obvi. Que no es vegi afectada la memòria és important perquè això influeix en l’estat d’ànim. Perquè si no, hi ha menys motivació per participar en la rehabilitació. Per això és important que les víctimes de l’ictus tinguin un suport.

És important que l’atenció que es dona a una víctima de l’ictus estigui integrada. De fet, aquesta estratègia dona bons resultats en totes les patologies cròniques.

S’estan fent moltes coses. A Barcelona hi ha diverses iniciatives. La Fundació Ictus té grups d’ajuda mútua. El Pere Virgili prova grups de treball social perquè els cuidadors comparteixin experiències entre ells. També hi ha un programa molt interessant que han engegat l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut per activar molt ràpidament els serveis socials perquè la persona que ha patit un ictus tingui tots els serveis des del dia que torna al seu domicili. Això és important perquè els familiars estan molt angoixats davant un fet que amb el temps pot anar millorant, però que en molts casos existeix.

Sembla que és més efectiva, perquè la persona veu realment que la rehabilitació li serveix per aconseguir uns objectius funcionals en el dia a dia. I un altre punt important és cuidar els cuidadors perquè s’adaptin a la nova situació.