Llum al final del túnel

Les malalties mentals en general, i la depressió en particular, eren fins no fa gaires anys patologies socialment proscrites, mal vistes, i les pobres persones que les patien no tenien més remei que amagar-se’n o dissimular. Avui, sortosament, aquesta situació ha canviat i hem acceptat com a societat que les malalties mentals formen part d’una realitat complexa i que cal destinar-hi recursos públics per ajudar les persones que les pateixen. Les darreres dades fetes públiques per la Generalitat parlen de més de 700.000 persones diagnosticades amb depressió a Catalunya. Els efectes de la pandèmia, amb uns confinaments que ens van tallar de soca-rel les relacions socials i les conseqüències del mateix virus de la covid, van disparar la diagnosi de quadres depressius entre la població, especialment entre les dones i les noies adolescents. En època de postpandèmia, encara arrosseguem aquesta tendència a l’alça perquè les malalties mentals requereixen molts mesos de tractament. Les dones i les adolescents són els col·lectius més vulnerables davant la depressió. Ho confirmen tots els estudis epidemiològics. Per cada home amb depressió, dues dones pateixen la malaltia. No hi ha cap explicació clara i definitiva davant d’aquest fenomen, més enllà d’un factor pròpiament biològic. Però els experts assenyalen que no és que les dones tinguin una tendència més depressiva que els homes sinó que quan tenen els primers símptomes acudeixen al metge, mentre que els homes no. Ens cal encara avançar més com a societat per fer front als efectes devastadors d’aquestes malalties, i ens cal més i millor inversió pública per començar a veure llum al final del túnel. Ja es fan esforços en aquest sentit, però cal, sobretot, millorar l’atenció primària.