“D’aquí a 50 anys tindrem un país fotut”

Lògicament, que no plogui el que ha de ploure i, sobretot, sobretot, sobretot, que no ho faci d’una manera general. És a dir, sí que, localment, en algunes zones de Catalunya, fa mesos havia plogut una mica, però, durant pràcticament 30 mesos, fins al mes d’abril passat, la precipitació sempre ha estat molt insuficient, incloses les capçaleres de rius, però també zones agrícoles, tot. Totes les comarques, les 43, han estat amb registres de precipitació extraordinàriament deficitaris. I, evidentment, una cosa són tres mesos i una altra cosa són 30 de seguits. I aquesta situació el que fa literalment és buidar pantans, buidar les reserves del subsol i, en definitiva, estressar-ho tot plegat.

Si aquesta entrevista l’haguéssim fet el 28 d’abril, diria que la foto és nefasta, en caiguda lliure, amb uns boscos que podien ser un polvorí de cara a l’estiu i cremar Catalunya de punta a punta. Era un escenari que ja ho deia el Marc Castellnou, inspector dels Bombers GRAF de la Generalitat. Era un escenari mai vist. Vist ara, al mes de juny, just abans de l’estiu, l’escenari potser no és tan catastròfic perquè a final d’abril va començar a ploure en algunes zones de Catalunya, però només en algunes zones, i el mes de maig ha confirmat una pluviometria com a mínim normal a moltes comarques catalanes o clarament superior a la normal en alguns racons i en algunes comarques. Això ha hidratat boscos, ha hidratat conreus... En alguns casos s’arriba tard, com en el del cereal, però la vinya i l’olivera allà on ha plogut ha estat la salvació. Sí que és veritat que hi ha racons, però, on no hi ha plogut prou. Alguns indrets del Segrià, la Ribera d’Ebre, de la costa, de l’Alt Empordà o del Garraf són illots especialment secs. Les previsions a llarg termini mai se sap, però a mitjà termini per aquest mes de juny són esperançadores. No indiquen temporals generals molt generosos, que és el que ens convindria, és a dir, patac d’aigua. Però aquests ruixats i tempestes que ara aquí i ara allà, ara avui i ara demà, van regant amb irregularitat, poden ajudar a parar el cop a les portes d’un estiu que, evidentment d’entrada ja no seria tan llarg com el de l’any passat, que van ser sis mesos d’estiu ja des de final de març.

Sí, és clar, si plogués molt més del que ha plogut fins ara tindríem un escenari molt diferent. Si plogués aquest juny d’una manera importantíssima, amb 300 o 400 litres a les capçaleres dels rius, i el juliol també, es revertiria completament la situació.

És important que plogui a tot arreu. Per parar el cop, és especialment important que plogui a les zones de conreu i als boscos, perquè ens cal recuperar aigua al subsol. És important que plogui a tota l’Alta Ribagorça. És important que plogui a tot el Pallars Sobirà. És important que plogui a tot l’Alt Urgell i el principat d’Andorra, a tota la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès, i per descomptat, a d’altres zones de muntanya on hi ha rius i rieres d’una certa significació, muntanyes de Tarragona, muntanyes del prelitoral barceloní i gironí, etcètera, etcètera.

El línies generals tinc la sensació que sí. És a dir, igual que els incendis no s’apaguen a l’estiu, sinó que s’apaguen a l’hivern, les sequeres o la manca de l’aigua com a recurs se soluciona quan no hi ha sequeres. És a dir, preveient instal·lacions, preveient normatives, tant en l’agricultura com en el turisme, com en la construcció d’habitatges de polígons industrials amb aprofitament d’aigües grises, reaprofitament d’aigües amb recollida d’aigües pluvials... Que això és més vell que els dinosaures! Per tant, i igual que la sequera dels noranta s’intenta pal·liar amb la construcció del darrer pantà a Catalunya, el de la Llosa del Cavall, al Cardener, l’any 98, i igual que la sequera del 2006, 2007 i 2008, s’intenta pal·liar amb la construcció de la dessaladora més gran de tot Europa, la del Prat de Llobregat. Les mesures que ens hauran d’arribar no tan sols han d’anar lligades a la dessalinització d’aigua, sinó a l’eficiència del recurs, a l’aprofitament de les aigües ja netes de les depuradores. Ha d’anar cap a les aigües grises, ha d’anar cap a normatives en la construcció d’habitatges de zones verdes comunitàries. El reaprofitament de les aigües grises és una oportunitat real per garantir-nos recursos hídrics, i, a més, suposa una inversió econòmicament sostenible.

A títol individual, el consumidor de casa, d’un habitatge podríem dir normal o un pis, té uns consums baixíssims, això és clar. Hi ha consumidors molt més intensius a nivell individual, que són, doncs, les cases unifamiliars amb segons quin tipus de jardins, piscines, etcètera. En aquest sentit, aquests habitatges haurien de tenir sí o sí recollida d’aigües pluvials al jardí, i substituir la clàssica gespa, que necessita molta aigua, per espècies d’herba més resistent i que en consumeix molta menys. Evidentment aquesta mentalitat s’ha de traslladar, també, al món industrial i comercial. Imaginem-nos quanta aigua de la pluja podria recollir una nau industrial.

La cosa va per aquí. Un exemple: el 94% de l’aigua que es gasta a la conca de l’Ebre, és a dir, tot el que depèn, per entendre’ns, de les Nogueres i el Segre, aquests tres grans rius de l’occident català, va a l’agricultura. Hi ha agricultura que fa anys que ha fet esforços clarament, amb el reg gota a gota, el reg pràcticament a demanda, amb anàlisi absolutament sofisticat, informàtic, de vols, de dron, d’imatge per satèl·lit, etcètera. I ja hi ha exemples al país brutalment favorables, però també cal dir que hi ha algun tipus de conreu amb consums realment nefastos, nefastos perquè hi podria haver un reg molt més eficient. Però també vull deixar clara una cosa: necessitem l’agricultura, necessitem la ramaderia, necessitem un sector primari fort. Catalunya és una potència en l’àmbit agroalimentari de primer ordre. El sector agroalimentari és un dels puntals de l’economia, a l’alçada del turisme. Aleshores evidentment que necessitem aigua per a l’agricultura. Necessitem aigua per a aquest mosaic agrícola ramader, necessitem tota l’aigua que sigui possible, però d’una forma sensata. El mosaic català hauria de ser, en aquest sentit, molt més equilibrat.

Malgrat les piscines i els camps de golf, hauria de ser possible. És a dir, en aquest sentit hi hauria d’haver una anàlisi sensata, i saber quant, de què es consumeix, com es consumeix, etcètera. En aquest sentit, tot i que l’aigua dels camps de golf sempre procedeix, almenys això és el que em consta a mi, d’aigua regenerada, és a dir, aquella que llencen directament les depuradores i que hauria de ser la que s’aprofités per a molts més usos. El que no pot ser és que s’anunciïn segons quines prohibicions d’omplir piscines i durant aquells dies es disparin els consums en municipis on hi ha moltes piscines però no hi ha valentia. No és que jo estigui en contra de les piscines particulars o fins i tot dels camps de golf, però el cert és que penso que sovint hi ha màniga ampla i es mira cap a una altra banda. I, com acostuma a passar, no ens preocupem de les coses fins que no les tenim a sobre.

Doncs d’un perfil de costa que no serà el mateix. Gairebé no tindrem delta de l’Ebre. El ferrocarril del Maresme haurà hagut de tancar. Un aeroport de Barcelona amb problemes, un delta del Llobregat amb problemes, un delta de la Tordera amb problemes, les platges dels municipis catalans amb problemes, algunes primeres línies de costa construïdes, amb greus problemes... D’aquí a 50 anys tindrem un pla de Lleida on el creixement dels fruiters serà molt dificultós. De fet, no d’aquí a 50 anys, sinó el 2050, d’aquí a vint-i-sis anys. Lleida, nou mesos a l’any fora del trimestre hivernal, tindrà la temperatura mitjana de Sevilla, de l’actualitat, o Barcelona, la de Màlaga. I evidentment, l’agricultura canviarà, sí o sí, i haurà de canviar. Potser alguns dels camps, no tots, però alguns dels camps al voltant dels pobles dels polígons industrials els haurem de protegir amb ombra, amb les plaques solars que generin electricitat per a aquells pobles que deixin de gastar d’una punyetera vegada gasoil. Que deixin de gastar. Necessitem l’electrificació, necessitem les renovables. D’aquí a 50 anys tindrem un país fotut, perquè els canvis estructurals seran molts, moltíssims.