Del Papa al Vaquilla

“Vine,seuràs aquí, a la taula del costat d’Esports.” Era el febrer del 1994 i jo tenia 20 anys. La vocació periodística m’havia dut a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona, on estava estudiant periodisme. Al matí, anava a classes a Bellaterra i, a la tarda, aprenia teologia. Tenia molt clar que volia ser periodista especialitzada en religió. No tenia intenció de ser una altra cosa. Estic contenta que El Punt fos el lloc on es va catalitzar aquesta dèria que m’ha fet ser qui soc. El diari va propiciar que aquestes dues passions s’unissin, a Girona, al carrer Figuerola, a deu minuts de casa meva.

Hi ha indrets que ens han acollit al llarg de la vida, i aquella vibrant redacció en va ser un. No era una biblioteca, ni un oasi. Al diari, senties crits, improperis, alegries. Es fumava (no ho vaig fer mai), es treballava en equip, anaves emocionat a l’arxiu a fer recerca, tocaves el fax que queia en una mena de caixa de cartró i miraves amb admiració els caps que es tancaven al despatx, que era la peixera, per decidir els temes del dia. Veies que passava gent pel local.

Les nits d’estiu, s’hi afegien els moments d’esbarjo a la Devesa, a les Carpes. No hi havia res digital; el diari es feia de dia per a l’endemà, i senties molta responsabilitat: si t’equivocaves en un peu de foto, sortiria publicat així. La digitalització d’avui ens fa pensar que tot es pot arreglar (total, vas al web i ho corregeixes). El nivell d’exigència lingüística i de correcció que tots assumíem era altíssim.

Jo no sabia gaire res, però tenia voracitat per aprendre. Ho vaig tenir fàcil. Un veterà periodista, doctor en dret canònic, va ser el meu mentor. Amb ell vaig aprendre que ser periodista no és ser escriptor. Ser periodista és saber explicar les coses “perquè les entengui la teva àvia”, em repetia. Pere Madrenys va ser un cicerone; no per a mi, que m’especialitzaria al seu costat en informació religiosa, ara fa trenta anys, sinó per a tota la redacció.

Recordo que quan estàvem en la trepidació de la tarda, acabant temes, corregint, decidint una foto, trucava la seva estimada Montserrat reclamant-lo per sopar. Sempre he pensat que aquelles trucades eren un senyal d’alarma que molts periodistes haurien d’aplicar-se: la feina està molt bé, sí, i tant, però la vida personal no s’ha de descuidar. La Montserrat, amb la seva telefonada (no hi havia mòbils, i sempre despenjava algú diferent) és un avís per a navegants d’aquesta professió que reclama molt i sovint fa passar factura a la vida personal i familiar.

El diari era una plataforma per aprendre-ho tot. No només perquè hi havia professionals excel·lents i vocacionals, sinó perquè, en una ciutat com Girona, un diari és una estructura d’estat. Tots els estaments de la ciutat, tot el teixit associatiu, tothom passava pel diari, començant pels morts: les esqueles eren una de les seccions més llegides.

El diari ens va fer un carnet, que encara dec tenir plastificat, i podíem anar a “cobrir actes”. Jo encara no tenia el carnet de conduir, i el meu pare era el xofer que em duia al pavelló de Fontajau als batejos dels testimonis de Jehovà i la mare em portava a la missa internacional de Roses i on calgués. Quan vaig tenir el carnet, el diari tenia uns cotxes i jo em sentia molt important anant de reportera pel territori. La vida d’un periodista no pot passar només per una pantalla, i els diaris i les redaccions són caus de vitalitat i de professionalitat que ajuden a configurar-te com a professional.

Entre El Punt i Presència, vaig poder inventar-me seccions, fer entrevistes pintoresques a exorcistes, monges, seminaristes, exmossens, imams i rabins, però també poder acompanyar periodistes d’altres seccions a actes. Vaig poder ser al casament del Vaquilla, per exemple, i allí érem Fidel Balés i jo. O quan vaig assistir com a corresponsal a Roma a una audiència privada amb Joan Pau II. O conèixer els bahá’ís mentre preníem un te al bar Isaac el Cec. No m’he volgut desvincular mai del diari. És un lligam amb la meva Girona, amb els meus inicis. És també un agraïment a qui va apostar per mi i ho ha seguit fent al llarg dels anys.

Han desaparegut capçaleres, com ara Presència, ens hem unit El Punt i l’Avui, i jo segueixo podent dir la meva de tant en tant, ara en forma d’opinió i no redactant articles o preparant reportatges o entrevistes, però escrivint. Els diaris els fem les persones, no les màquines, que ara ens ajudaran i ens ofereixen pistes i continguts, però les grans preguntes les seguim fent els humans, amb les nostres contingències, les nostres peripècies vitals i les nostres grandeses.