Creure en el territori

Participar en una festa d’aniversari –el número que avui teniu a les mans no deixa de ser una festa d’aniversari– convida a començar amb una felicitació. Per molts anys a tota la família del diari El Punt Avui per aquest 45 anys d’història i moltes gràcies! Gràcies per persistir, gràcies per haver-me deixat formar part del projecte i gràcies per ensenyar-me a estimar el periodisme local i a creure en territori. Perquè la història d’El Punt Avui és una història que va de creure en el periodisme local, va de convertir allò local en tema d’interès general i, sobretot, va de creure en el territori.

El diari ha experimentats molts canvis al llarg d’aquests anys, però el component local –fins hi tot en d’edició nacional– sempre ha format part del seu ADN. La història de la capçalera ve marcada pel fet d’haver nascut a les comarques gironines però a diferència d’altres mitjans, –Diari de Tarragona, Diari de Girona, Segre– El Punt Avui ha sabut exportar i nacionalitzar aquest concepte territorial, convertint el periodisme local en una eina imprescindible per entendre i interpretar el nostre present, per deixar testimoni del nostre passat i també per crear futur; perquè el periodisme local crea opinió i té capacitat d’influència.

És amb aquesta vocació de fer territori a partir del periodisme local que l’any 1996 El Punt desembarca a les comarques de Tarragona amb el setmanari vallenc El Pati. Durant aquests gairebé 28 anys el diari –molts anys amb edició pròpia, ara des de les pàgines de l’edició nacional– ha estat testimoni de la transformació que han experiment les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres l’Ebre. La metamorfosi del sector turístic amb l’arribada de Port Aventura, el llegat romà de Tarragona declarat patrimoni de la humanitat, el Pla Hidrològic Nacional i el moviment social de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la consolidació i el creixement del sector químic, el desplegament de la Universitat Rovira i Virgili i l’arribada de l’alta velocitat en són alguns exemples.

Decisions polítiques, casualitats, causalitats o fatalitats han marcat una part de la història recent d’aquestes comarques. En l’altra algun paper hi hem jugat els periodistes en la mesura que el periodisme local té la capacitat d’exercitar i fomentar sentiments d’identitat. Connectem amb allò que ens és proper, que ens interpel·la i que ens sentim com a propi. El periodisme local connecta amb la realitat més propera i des d’aquesta connexió propicia reaccions de simpatia o rebuig a la ciutadania, reaccions que poden acabar condicionant decisions presents i noves realitats. A través del periodisme local, doncs, s’alimenta el sentiment d’identitat d’una regió i s’empodera la gent que hi habita.

Als que l’hem exercit durant tants anys, aquest periodisme ens ha ensenyat a descobrir de veritat el nostre territori, amb les seves febleses i amb les seves potencialitats, i ha estat a través d’aquesta descoberta que hem après a estimar-lo i a defensar-lo. La professió de periodista també ens ha permès descobrir la seva gent: persones anònimes que creen territori des de la cultura, l’associacionisme o la protesta i persones significades que lideren iniciatives, projectes i governs. Aquesta interrelació personal i el bagatge que ens donen els any d’ofici fan emergir noves oportunitats per continuar potenciant el territori des d’altres vessants.

Citava abans el paper que ha tingut la Universitat Rovira i Virgili en el desenvolupament i la transformació del sud de Catalunya i com a periodista em costaria trobar veus autoritzades que posessin en dubte aquest paper. Ara, des d’un altre rol i sota el paraigua d’aquesta universitat, tinc el privilegi de poder continuar treballant fidel a aquesta aposta pel valor territorial. Perquè com la de Lleida o la de Girona, el paper d’una universitat com la URV va molt més enllà d’oferir formació superior a les noves generacions. A través de la recerca i, sobretot, a través de la transferència del coneixement, una universitat també té la capacitat de transformar un territori. La descarbonització, la gestió dels fons nuclears per crear noves economies a les comarques d’interior, el canvi climàtic i les seves derivades... són alguns dels grans reptes que tenim no només com a territori sinó també com a país. Sense la recerca i el coneixement poques solucions seran viables i poder dibuixar a partir d’aquest coneixement i amb la complicitat de les administracions i dels agents econòmics i socials com volem que sigui un territori en les properes dècades és un repte apassionant que requereix, també, de la cooperació d’un periodisme honest que creu en el territori.

Que en siguin molts més i que mai es perdi la vocació territorial!