Anys de plom, camps de fang i l’exclusiva
–Tu en saps, d’esports?
–Home, he jugat a futbol però era més aviat dolent...
–Doncs fet! Seràs el nou cap d’esports.
Aquesta conversa amb en Jordi Negre, el primer director del Punt Diari, el 23 de febrer del 79, el dia abans de treure el numero 1 del periòdic, va marcar la meva vida professional. Resulta que el periodista experimentat que havien fitxat per assumir la direcció de la secció d’esports no s’havia presentat a la reunió de redacció. Potser perquè era conscient de l’envà de canyes que sustentava el projecte editorial, va optar per no moure’s del confort d’allò conegut i no embarcar-se en la incertesa de la utopia. L’única alternativa era jo, i de cop em vaig veure al capdavant d’una àrea de la qual era el cap i els peus, perquè no hi havia ningú més. Fer esports era una batalla perduda. Los Sitios era un diari mal fet, mal dissenyat i rònec. Però tenia una magnifica secció d’esports, amb en Narcís Planas al capdavant i redactors com en Jordi Xargayó, en Jordi Danés, en Jordi Bosch o en Joan Roca, que cada dia feien més de la meitat de l’antic diari del Movimiento. No se’ls escapava res, ho sabien tot, i com que a més dominaven la ràdio i la tele de l’època, el seu monopoli informatiu sobre l’esport gironí era absolut. La comparació cada matí entre les dues seccions era sagnant. Les nostres armes eren un redactor que no s’entenia amb la màquina d’escriure, una col·lecció de fotos antigues d’equips de regional que em va donar un amic d’Arbúcies i la complicitat d’alguns directius i esportistes que s’atrevien a desafiar el poder dominant. Recordo amb agraïment l’ajuda del president de la Federació d’Halterofília, l’Enric Dalmau, raó per la qual aquest esport ocupava espais principals al diari, i d’algun jugador, directiu o entrenador que ens donaven un cop de mà amb el compromís de guardar l’anonimat. La gran majoria, però, acceptaven l’statu quo i si agafaven el telèfon era per excusar-se o, pitjor, enganyar-te. Amb els anys, d’alguns noms inscrits amb majúscules a la història de l’esport gironí he après a disculpar-los la falta de coratge. On érem imbatibles era amb la il·lusió i les hores que dedicàvem al diari. Vista la desproporció de forces, compensàvem la qualitat amb quantitat i amb l’enyorat Enric Marquès, el compaginador, produíem pàgines i pàgines com botifarres.
Dels anys de plom al ferro
Amb el temps i una canya, la secció va créixer i col·laboradors com en Patrici Tixis o en Joan Carles Guerrero es van incorporar a la redacció mentre trenàvem una xarxa de corresponsals que cada dilluns ens feien arribar la crònica de l’equip local. D’aquella època és una fotografia d’un partit de futbol sala entre l’equip d’El Punt i un de policies que crec que va organitzar en Joan Carles Codolà, el cap de successos. Un paradigma dels temps, el grup de periodistes llanuts al costat dels bigotuts agents de l’ordre. En l’equip d’El Punt hi jugàvem l’Enric Matarrodona, l’Àngel Madrià, en Joan Vall, en Patrici Tixis, en Carles Puigdemont, en Jordi Molins, en Pau Lanao, en Toni Fernàndez i l’Albert Gimeno, entre d’altres. A la fotografia també hi surt el propietari de Ca la Marieta, on rematàrem la jornada amb un dinar. I un nen agafat a la pilota. És el meu fill Marc, que anys després va treballar de redactor a El Punt, iniciant la primera i modesta nissaga periodística dels 45 anys d’història del diari. Avui escriu pàgines de política a El País, fent bo allò que el millor sempre està per arribar. Aquest partit no era una excepció. Cada setmana jugàvem amb algú, al pavelló de la Devesa o al de Riudellots de la Selva, on amb la complicitat de l’alcalde Josep Micaló vam disputar memorables partits contra l’equip del PSC, amb els germans Quim i Manel Nadal al capdavant.
Del fang a l’exclusiva
Quan va sortir El Punt, el Girona FC militava a segona B, una categoria maleïda que obligava els equips a fer desplaçaments infernals per jugar contra el Xerès, el Diter Zafra o el Vall d’Uxó. És l’època dels Barto Pagès, Vila, Molet, Arredondo, Serra, Paquito, els germans Julià, el porter Alex, l’Abete –que després va fer carrera política– o en Subirats, que feia la mili a Sant Climent. Els entrenaven en Pepe Pinto i en Vicenç Sasot, un bon home que l’esbroncada més forta que va clavar a un jugador va ser quan es va lesionar de l’abductor durant la nit de noces. I l’incombustible Ricardo, el massatgista que tant curava una lesió amb aigua miraculosa com repartia els entrepans després del partit. Aleshores els periodistes viatjàvem amb l’autocar dels jugadors, i allí em vaig doctorar a jugar a la botifarra mentre devoràvem quilòmetres per la Meseta i ens descollonàvem escoltant cassets de l’Eugenio.
També d’aquella època és l’entrevista exclusiva que ens va donar el campió olímpic i recordista del món de salt de llargada Bob Beamon. Li vaig preguntar si li agradaria viure a Girona i l’home es va entusiasmar tant que l’endemà El Punt titulava a tota portada: “Bob Beamon busca casa a Girona.” Encara viu als Estats Units.
Experimentar per explicar
Els ultralleugers eren novetat al cel dels anys vuitanta del segle passat, i a Camallera s’hi va instal·lar l’Escola d’Ultralleugers Empordà, que ensenyava l’ús d’aquests aparells. Ramon Rovira va experimentar la sensació de volar al costat d’un monitor en aquest biplaça fabricat amb una estructura de tubs –als quals es collaven els dos seients, el tren d’aterratge i els comandaments– coronada per l’ala.