Botiguers de tota la vida

Acabada la Segona Guerra Mundial, quan a les Nacions Unides es va declarar el boicot contra el règim de Franco perquè havia ajudat les forces de l'Eix, la falta d'aliments encara es va fer més aguda de la que venia suportant la població des del 1939 amb la victòria franquista. L'escassetat era terrible, de manera que al govern no li va quedar altre remei que mantenir les targetes de racionament que havien de garantir un mínim de subsistència per a la població. Hom podia tallar un cuponet per poder comprar els aliments i fins i tot el carbó i el carbonet per al braser o la cuina.

Com passa en aquestes ocasions, ràpidament es va estendre el fenomen del comerç il·legal d'aliments que proporcionava grans fortunes als que s'hi dedicaven. Els articles més preuats d'aquest mercat negre eren la carn, la farina, el sucre, l'oli. I en aquestes circumstàncies no és d'estranyar que els carnissers, els flequers i els establiments de queviures, altrament denominats colmados, eren els ciutadans considerats els més adinerats de Girona. Eren una elit de nou-rics que aparentaven complir amb la legalitat, però que distribuïen aliments a les classes benestants de fiar, per sota mà i a preus altíssims, que els proporcionaven beneficis molt abundants. D'aquest fenomen se'n va dir estraperlo –nom d'una ruleta trucada que va originar un gran escàndol–, i a l'estraperlo s'hi dedicava molta gent en major o menor mesura...

S'havia instaurat una fiscalia de taxes, com a organisme encarregat de reprimir aquest comerç fraudulent. Però també solien ser gent corrupte –molts cops excombatents franquistes–, encara que a vegades, i per cobrir l'expedient, actuaven amb molta contundència.

A l'Argenteria hi havia un carnisser que es deia Nouviles. Tota la família tenia molt bona salut, estava ben alimentada i servida, gràcies a l'estraperlo. La meva àvia Àngela, vídua, pobra, es dedicava a anar a algunes cases dels rics, a repassar la roba, sargir els forats i deixar-la a punt per ser portada. Un dia mentre ella hi era va entrar de sobte la policia per ordre de la fiscalia de taxes, i es va endur tota la família Nouvilas als calabossos que hi havia a la pujada de Sant Martí, on ara té estada la Diputació. Algú els havia denunciat. A la meva àvia també se la van endur. Quan la meva mare se'n va assabentar, va córrer a la policia, els va escridassar i ràpidament van treure l'àvia del calabós. Consta que ella es va enfadar molt, perquè no li havia permès ser solidària amb els que li donaven feina. Sembla que li va dir: «El que havies de fer era portar un matalàs per dormir i no venir a treure'm, mentre ells es queden. Quina vergonya...!»

La Rambla i l'Argenteria era un autèntic empori de botigues a la ciutat. En aquell temps, als pobles de la comarca no hi havia gairebé res, llevat del que donava el camp i qui volia proveir-se de molts articles havia de venir a Girona. Tot primer amb la tartana, però després era el tren, que conduïa la gent de les comarques a comprar al centre ciutadà. L'arribada de cada comboi, des de bon matí, suposava un autèntic allau de persones que entraven a la ciutat per comprar o per fer-hi tramitacions. Sobretot els dissabtes de mercat, els carrers bullien de compradors i venedors. Tot era comerç! La Rambla, amb els seus bancs de fusta allargats, on seien les pageses amb els seus cistells, no donaven l'abast. I els botiguers de les més distintes especialitats es multiplicaven per atendre la nodrida concurrència.

La vigília del Ram era el moment dels pastissers. Solien començar a preparar tortells des del divendres, dia i nit, i el dissabte igualment fins al migdia del diumenge. Milers de tortells de tota mida, per a un poble que no podia passar sense comprar-ne. Els fillols anaven a recollir-ho a casa de la seva padrina, amb l'habitual diàleg:

Fillol: «Esteu bona, padrina?»

Padrina. «Si, noi. Té el tortell» (Dos petons...!)

El botiguer més singular va ser en Massabeda, que tenia un establiment a la pujada del pont de Sant Agustí, davant de l'actual farmàcia Saguer. A l'aparador hi havia –entre molta brutícia– un plat que havia estat trencat en tres fragments i tornat a enganxar amb alguna cola. Aguantava una mesura de pes per demostrar la seva fortalesa i un rètol que anunciava: «Roto en tres y pegado». Encara que pugui semblar impossible, aquell aparador no es va tocar en quaranta o cinquanta anys, mentre anava agafant la pàtina d'ala de mosca que li proporcionava la falta de neteja!

Un altre personatge era en Pere Petit, amo d'una rellotgeria al mateix carrer de l'Argenteria, que sempre es vestia amb una bata blava amb botons descordats. Era jovial i anava d'un cantó a l'altre sense parar. Es deia que feia molt bones operacions de borsa, i que malgrat que el seu aspecte era gairebé d'indigent... s'hi havia enriquit.

En general les botigues eren els negocis més rendibles d'aquella economia migrada i autàrquica. Els marges comercials solien ser generosos i les famílies dels botiguers vivien força bé. Els seus fills anaven a estudiar la carrera a Barcelona. I els nois dels obrers i els menestrals els envejàvem, tota vegada que per a nosaltres era impossible econòmicament fer estudis universitaris. Però les noies dels botiguers no tenien tanta sort: era més important que trobessin un bon marit, que –si era possible– estigués dotat per a la continuïtat de la botiga. Amb l'educació general bàsica i unes classes de costura en tenien ben bé prou.

Molts establiments estaven equipats amb la cuina i el menjador de la família a la mateixa planta baixa de la botiga. Així feien vida en aquell ambient, sense parar del matí al vespre. La parada al davant i l'habitacle a darrere. Les tertúlies i els comentaris, la xerrameca de les veïnes i els esdeveniments quotidians eren el seu millor estímul. Solien tenir el dormitori en un pis alt, on només anaven a l'hora de dormir. Procuraven estar bé amb el clero, i fer el buit als falangistes, sense arribar-s'hi, però, a enfrontar perquè deien que tenien males puces. Si convenia demostrar adhesió al règim, també es feia. Tímidament, però es feia... Tot el que fos necessari per conservar el calaix.

Amb el temps aquest panorama ha canviat. Sistemàticament s'ha anat reduint el nombre de botiguers, així com les seves activitats. Han estat abassegades en bona part per les grans superfícies comercials, que a còpia de volum poden servir a preus molt més competitius que no pas el clàssic establiment de tota la vida... i també els han perjudicat les franquícies, sistema que possibilita a gent sense experiència, però propietaris d'un local, posar-se a competir amb els mercaders tradicionals.

Amb l'arribada de la crisi actual, però, s'ha produït un fet que mai l'havíem vist a Girona: una enorme quantitat de locals en planta baixa, buits, tancats, situats en llocs on sempre s'havia fet un bon negoci. Establiments que obren i tanquen al cap de poc temps per la incapacitat de guanyar l'imprescindible per pagar el lloguer... i altres que tenen activitats més simbòliques que reals.

Al centre de Girona, que sempre havia estat tan actiu comercialment, ara només hi floreixen els bars, els establiments de venda de roba i les perfumeries... tota la resta del comerç ha tancat o s'ha desplaçat a la perifèria gironina.

És un túnel al qual no es veu encara sortida. I la ciutat espera el miracle d'un ressorgiment, que evidentment no vindrà dels seus dirigents actuals, que sembla que viuen en una altra galàxia.