Farmàcia Xirgu

Joan Xirgu Soler, fill del propietari de les canteres de Girona i arquitecte vocacional a qui la guerra interrompria els plans, va ser el fundador de la farmàcia; el seu fill, Josep Maria Xirgu Badia que anava per telecos (enginyer de telecomunicacions) n'és actualment el continuador; i un seu nét que sí que ha estudiat la carrera com a primera opció, es dedica per ara al món de la clínica (l'altre és físic i enginyer). “Deu ser el fat de la nostra família –comenta somrient Josep Maria Xirgu amb qui resseguim la història de la botiga– que tots ens hi acabem posant després de fer una petita volta”.

En tot cas, aquest comerç del carrer Santa Clara, nascut el 1940, en temps durs de medicació escassa, terapèutica limitada i crescuda mortaldat, ja presenta un interessant recorregut al servei d'un ofici que en dues generacions ha conegut la important transformació que va del final de la farmàcia artesanal, basada en l'extracte de plantes, fins al ple ingrés en la farmàcia moderna, amb la implantació progressiva de la química orgànica i del medicament elaborat per la indústria. Mantenint, això sí, l'art i la tècnica de la fabricació pròpia, podríem dir que amb excel·lència, ja que el seu laboratori és l'únic autoritzat de les comarques gironines per fer fórmules magistrals del número 2 (en condicions d'absoluta esterilitat que requereixen productes com ara els col·liris, per exemple). Segons explica J.M. Xirgu tot plegat comporta un gran esforç econòmic, perquè la preparació de la fórmula més senzilla requereix la dedicació d'una persona titulada durant com a mínim 20 minuts o mitja hora, però cal fer-ho –argumenta– des del moment que la indústria no cobreix aquests medicaments específics necessaris per a una part de la població que és intolerant, posem per cas, a la lactosa, excipient actiu que pel seu baix cost està present en la immensa majoria de les pastilles.

A l'actual ubicació del comerç –número 58 del carrer Santa Clara– Joan Xirgu s'hi va desplaçar el 1949 (els primers nou anys s'estava en un edifici del davant, a Can Prades) quan va llogar al doctor Pou els baixos d'una casa construïda sobre l'antic convent i amb el temps va comprar, amb autorització del Vaticà, tot l'immoble. Va ser una dels primeres farmàcies inaugurades a redós de la regulació d'una distància mínima de 250 metres entre els establiments del sector, tot posant fi al que abans de la guerra havia estat una desequilibrada concentració de locals al rovell de l'ou de la ciutat, a la rambla, al carrer Nou i al carrer del Carme; a partir d'aquell moment s'obririen noves farmàcies al carrer Santa Clara, a la Gran Via, a la plaça Marquès de Camps... fins estendre's gradualment per tot el terme. En una època en què la titulació tenia un gran prestigi –Joan Xirgu format durant la República, es va col·legiar el 21 de febrer de 1938– les dificultats venien per la precarietat i la mancança de productes. L'arribada dels antibiòtics –la penicil·lina, un abans i un després per combatre les infeccions–, de les primeres vacunes com ara l'antitetànica amb les seves fortíssimes reaccions van anar desterrant de mica en mica l'estigma d'una elevada mortaldat provocada per la malaltia de la tuberculosi, molt encomanadissa i per successives epidèmies de tifus: “En aquella època –resumeix J.M. Xirgu– el que era fort se'n sortia i el que no, s'hi quedava, perquè, per curar, poca cosa hi havia!”

La millora en la qualitat de la salut i l'augment de l'esperança de vida en els últims anys els atribueix a l'accés general per part de la població a tres condicions bàsiques: una bona higiene, una bona alimentació i una bona terapèutica i, a més, que remarca la importància d'avançar en la investigació.