2007
Amb la mirada a Frankfurt
El Sant Jordi de 2007 feia olor de Frankfurt. Que la cultura catalana fos la convidada d'honor a la fira editorial més important del món va mobilitzar les lletres del país. D'una banda, amb l'agra polèmica per si hi havien d'anar o no els escriptors en castellà, que tenen un mercat enorme ja obert amb la llengua de Cervantes. De l'altra, amb la sensació que després de Frankfurt s'acabava el món, i tot passava per allà. Per sort, el llibre en català ha tingut vida (encara que no tanta com voldríem) després de Frankfurt, i és indiscutible que la presència a la fira alemanya va ser un pas endavant que ha tingut conseqüències positives com l'increment de les traduccions, i que ha permès una certa normalització de la literatura escrita en català.
El Sant Jordi de 2007 es van vendre molts diccionaris, amb la nova edició del DIEC de l'Institut d'Estudis Catalans, i va triomfar Sergi Pàmies envoltat de narrativa històrica: El pont dels jueus, La clau Gaudí i (encara) L'església del mar. Va ser l'any que Lluís Llach es va acomiadar dels escenaris a Verges, i que milers de valencians van sortir al carrer per commemorar els 300 anys de la batalla d'Almansa, mentre la justícia ajornava el tancament de TV3 al País Valencià. Va ser l'estiu que Barcelona va quedar a les fosques. L'any que van accedir al poder Sarkozy a França i Brown al Regne Unit, i moria Boris Ieltsin (precisament el 23 d'abril). A Catalunya vam acomiadar Carles Fontserè, Lluís M. Xirinacs, Paco Candel, Sebastià Sorribas i Modest Cuixart, entre altres, mentre que el món del cinema perdia dos mestres en poques hores, Michelangelo Antonioni i Ingmar Bergman. També va morir Luciano Pavarotti. I l'endemà de Frankfurt, més.
El pont dels jueus de Martí Gironell
Martí Gironell ha sabut esprémer al màxim la seva passió per l'escriptura i per les petites grans històries del nostre país. Ni ell mateix s'esperava l'èxit de la seva novel·la com a debutant, El pont dels jueus, però li va servir per guanyar-se un públic que li ha estat ben fidel en les dues obres posteriors, La venjança del bandoler (premi Nèstor Luján) i L'arqueòleg, un altre títol que està funcionant molt bé aquest any.
El pont dels jueus es va situar entre els llibres de ficció en català més venuts d'aquell Sant Jordi. Per què? Hi ha diferents motius. D'entrada, sense haver llegit la novel·la, podia resultar atractiu el tema de la construcció del pont de Besalú (seguint les petjades de Ken Follet en això de les construccions medievals); a Catalunya funciona bé la novel·la històrica, i potser encara més amb referents propis –un exemple evident, L'església del mar, d'Ildefonso Falcones l'any anterior, que es va continuar venent molt al 2007, o La clau Gaudí, d'Andreu Carranza i Esteban Martín, que també es va situar entre els més venuts fa quatre anys–. Un altre factor que ha ajudat el periodista és la seva popularitat com a home mediàtic, a banda de la intensa promoció amb què acompanya cadascun dels seus llibres.
La proposta narrativa d'El pont dels jueus complia amb els requisits de tota novel·la històrica amb aspiracions: barreja les dosis necessàries de conspiracions, lluites de poder i misteris amb insinuacions sobrenaturals. Com a bon garrotxí, Gironell va demostrar conèixer bé el terreny, i va reunir una bona documentació que els crítics sempre li han retret que no acaba de gestionar del tot bé, una qüestió que ha anat polint en obres posteriors. En tot cas, Martí Gironell ha construït una obra coherent i molt popular. I aquest llibre va ser un fenomen especialment a la seva terra. Tant que va generar una immillorable ressaca en forma de visites guiades als llocs descrits a la novel·la, o fins i tot el llibre gastronòmic La cuina d'El Pont dels Jueus, amb receptes medievals.
“Amb la primera novel·la, ni somiava arribar a milers de lectors”
Què va representar aquesta novel·la quan va sortir?
Una sorpresa, un regal i, sobretot, la gran sort de poder arribar a milers de lectors, un fet que amb la primera novel·la ni somniava que em pogués arribar mai a passar!
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Com que va ser la primera, significa entrar per la porta gran en la literatura catalana, que no només costa d'accedir-hi sinó encara més mantenir-s'hi. És un repte que m'agrada.
La reconeix com la seva obra més reeixida?
No. Crec que el d'escriptor és un ofici que s'aprèn d'obra en obra i la meva voluntat és que la següent sigui millor que l'anterior. Per tant, de la que me'n sento més orgullós és L'arqueòleg. Però tinc molt clar que sense El pont dels jueus ara no seria aquí.
TRIA DE REFERENTS
Si menges una llimona sense
fer ganyotes
Sergi Pàmies
Autor popular, Pàmies va ser el més venut al Sant Jordi de 2007 gràcies a un llibre esperat després d'uns anys d'absència a les llibreries. El volum aplega vint contes, gènere amb què l'autor concentra trossos de vida marcats per l'absurditat, reflexions sobre sentiments comuns de la vida adulta. Va rebre el premi Ciutat de Barcelona i el Lletra d'Or.
La força de la gravetat
(Quaderns Crema)
Francesc Serés
Després de la trilogia De fems i de marbres, Serés es consolida com a gran prosista amb aquest recull de relats en què destil·la la seva destresa narrativa, caracteritzada per la riquesa del llenguatge i l'arrelament a un temps, el seu, i un país, Catalunya. L'obra, publicada al 2006, va recollir el Premi Nacional de Literatura i el Serra d'Or de 2007.
Sayonara Barcelona
Joaquim Pijoan
El pintor i escriptor Joaquim Pijoan escriu una crítica irònica del triomfalisme del discurs que els polítics fan sobre la ciutat de Barcelona des de la mirada del protagonista, que ve de fora, en aquest cas del Japó, després de vint-i-cinc anys d'absència. La novel·la, que reflexiona sobre el fracàs personal i la frivolitat de l'artista postmodern, va obtenir el premi Sant Jordi.
L'home manuscrit
Manuel Baixauli
Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va obtenir el premi Mallorca de narrativa 2006 amb aquest títol. També va rebre el Salambó i els de la crítica catalana i valenciana, entre altres. És un exercici brillant basat en la fascinació per la literatura i el llenguatge: la recerca de la pròpia identitat, la d'un home que va trobant textos sobre la seva vida, la que hauria pogut ser o la que potser serà.