1993
De mica en mica cap a la consolidació
La normalització lingüística ha tingut al llarg dels anys efectes paradoxals. Mentre els col·lectius més reaccionaris han insistit en els efectes nocius de la immersió, ningú sembla haver-se fixat en l'escassa presència del català en molts aspectes de la vida quotidiana. Un de clar és el sector del llibre. A les llibreries de Catalunya encara el llibre en català és minoritari i quan es tradueixen autors d'aquí tenen unes vendes a Espanya que resulten marginals per no dir ridícules. Algunes d'aquestes tendències es van començar a modificar als anys noranta amb l'aparició d'una sèrie d'autors que connectaven amb el públic abans de l'entrada massiva de presentadors, animadors i altres telepredicadors durant la diada de Sant Jordi.
Al cavall guanyador de Quim Monzó amb l'esplèndid recull de contes El perquè de tot plegat, s'hi sumaven altres veus, que entraven amb força a les llistes de més venuts, com Cames de seda, de Maria Mercè Roca, i Càmfora, de Maria Barbal. Aquestes autores, juntament amb Maria de la Pau Janer i Isabel-Clara Simó, van aconseguir un públic lector, que després s'ha desenvolupat. A partir dels anys noranta, lluny ja de fenòmens com Rodoreda i Pedrolo, alguns escriptors catalans assolien els primers llocs de vendes el dia de Sant Jordi. No crec que es pugui celebrar com una victòria, però és la constatació de l'existència d'un públic lector que es manté fidel a una sèrie d'escriptors que no necessàriament tenen un suport mediàtic. Mentrestant, a Espanya les campanyes contra el català s'incrementaven. Nosaltres continuàvem aliens a l'Estat, quan al novembre naixia la Unió Europea. Paradoxes!
Les hores detingudes de Ramon Solsona
L'aparició del primer llibre, el 1989, Figures de calidoscopi, va provocar que Joan Ferraté li dediqués dos articles elogiosos. Es tractava d'un retrat femení, fet amb elegància sobre el pas del temps i superposant diferents plànols de la vida de la protagonista. La segona novel·la, Les hores detingudes, va ser un pas endavant en el difícil repte de superar el llistó alt, i ho va aconseguir. Va ser un dels llibres de l'any i va obtenir els premis de la Crítica Serra d'Or, la Lletra d'Or i el Prudenci Bertrana de Girona, que s'atorgava a obra publicada. Les hores detingudes furgava també en els sentiments. Recordant aquests primers anys amb Solsona, l'escriptor reconeix: “L'intimisme, la soledat, la desemparança, la incertesa del futur, l'enigma del pas del temps, el coneixement d'un mateix, el conflicte interior que passa desapercebut als altres, les ombres que amaga la vida col·lectiva. Són temes que surten sempre a les meves novel·les, però a vegades adopto un to més festiu i unes altres un més greu i fins i tot desesperançat”.
Les hores detingudes és una reflexió sobre el dolor de l'absència, des del punt de vista d'un viudo jove. És una història actual i eterna, la de l'home que descobreix l'amor quan l'ha perdut. Situada en una inconcreta ciutat nòrdica, perquè el clima fred és propici a la introspecció, en paral·lel hi ha l'acció a Roma, a ple sol, que representa la vitalitat del Mediterrani i les arrels de la nostra història.
Sobre l'evolució posterior fins al premi Sant Jordi d'enguany, Solsona va escriure DG, que va ser considerada una obra menor pel seu caràcter de farsa: “No tinc la sensació d'haver escrit mai res com a simple divertiment, ja sigui amb to irònic o seriós. Publico poc perquè a totes les obres hi poso els cinc sentits i no les lliuro a l'editor fins que ja no hi sé fer res més. Vaig trigar anys a publicar Cementiri de butxaca i em vaig trobar amb reaccions curioses, perquè en general es considera que el conte és un gènere de segona fila. És més difícil que una novel·la! L'essencialització obliga a un gran esforç literari”.
“A totes les meves obres hi ha un treball estilístic molt meditat”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera?
La meva primera novel·la va ser Figures de calidoscopi. Va ser rebuda amb un interès superior al que jo m'esperava. Les hores detingudes va ser la segona, que diuen que és la de la confirmació o el fracàs.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Les hores detingudes va obtenir uns quants premis i això sempre és una bona empenta per a un autor.
La reconeix com la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
A totes hi ha un treball estilístic molt meditat. Em sento especialment satisfet de Línia blava, No tornarem mai més i Cementiri de butxaca.
TRIA DE REFERENTS
El perquè de tot plegat