1998
Secrets molt públics
Maria Mercè Roca i Perich (Portbou, 1958) era ja una autora consagrada quan va publicar L'àngel del vespre: havia estat una escriptora molt prolífica, tant de novel·la com de narrativa breu i de literatura juvenil. També havia rebut diversos premis importants com ara el Víctor Català (Sort que hi ha horitzó), el Josep Pla (El present que m'acull) i el Sant Jordi, que va guanyar el 1992 amb Cames de seda. Després va arribar la seva gran aventura televisiva, com a autora de la idea original i coautora amb Sergi Belbel dels arguments de la sèrie Secrets de família (1995), ambientada a Girona, que va aconseguir grans audiències per a Televisió de Catalunya.
Aquesta nova experiència en el mitjà televisiu va fer que la mateixa autora que fins llavors havia arribat a publicar dos i tres llibres a l'any trigués cinc anys a publicar L'àngel del vespre, una novel·la també ambientada a Girona i en altres escenaris propers. Entre altres històries que s'entrecreuen en les seves pàgines, com l'amistat entre dues dones que busquen mútuament consol i companyia, destaca la d'un home, un polític que ha d'afrontar canvis sobtats i decisius en la seva vida per unes eleccions i una relació clandestina. El paral·lelisme és una mica forçat, però no deixa de ser curiós que la publicació de L'àngel del vespre coincidís en el temps amb el cas Lewinsky, que va posar contra les cordes el president nord-americà Bill Clinton per la seva relació sexual il·lícita (“comportament físic impropi”, va dir ell) amb una intrèpida becària. Evidentment, no va ser el fet més important que va tenir lloc aquell 1998, però va demostrar un cop més fins a quin punt les passions més privades tenen efectes insospitats en la vida pública.
L'àngel del vespre de Maria Mercè Roca
“Però per què? Què se t'hi ha perdut?; Si a tu la política no t'ha dit mai res? Què passarà amb la fàbrica? Se'l miren com si veiessin un desconegut. La seva dona sospira: Fes-ho, si vols, li diu, però no em demanis que faci campanya amb tu”. Així narra Maria Mercè Roca la fredor ambiental amb què la dona i la filla de l'Andreu, etern número dos, reben la notícia que es convertirà en el candidat, l'inesperat cap de llista de Nova Entesa a Girona per a unes eleccions municipals immediates, després de la mort en accident del candidat anterior. Sorpresa, incertesa i ambició es confonen en la seva ànima, encara més convulsa per una relació extramatrimonial amb una noia força més jove que ell. Com a escenari, una cabana. Acció: “El que passa allà dins és senzill i antic com és el món. En un primer moment se'ls veu apressats, espantats, amb poc encert per acoblar un cos a l'altre; aquestes coses necessiten temps, molta tendresa i una mica d'humor, i ells no riuen, no parlen, semblen sacerdots consumant un sacrifici que el destí els ha imposat, i que els porta plaer i dolor a parts iguals”.
Aquest amor prohibit es converteix en una obsessió per al candidat: “Pensa en la Sara contínuament. En la seva boca i les seves mans. En vol més. Quina nosa que li fa tothom que el saluda, que el sol·licita i l'afalaga i que poc que li importen els diaris, i els altres candidats, i aquest percentatge de vots de més que li atorga l'enquesta i que el fan guanyador”. Ara que estem a les portes d'unes altres eleccions, pot ser un bon moment per exercitar la contemplació dels candidats com alguna cosa més que alcaldables i probables servidors públics, per exemple com a persones amb desitjos íntims i frustracions que és millor apartar dels focus.
L'àngel del vespre que titula el llibre cita uns versos de Màrius Torres que el prologuen: “Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra, als teus cabells els últims raigs del sol...” Si el poeta fa servir la figura de l'àngel per personificar la mort que notava tan a prop, Roca també el tria per simbolitzar una presència efímera que passa per la vida del protagonista i està a punt de canviar-la: un àngel que acaba evaporant-se i que ell nega per sobreviure i tornar a l'ordre.
“Quan la vaig escriure no m'imaginava que jo acabaria essent diputada”
Què va representar aquesta novel·la en la seva trajectòria quan va sortir?
La vaig escriure després de dos anys de treballar amb l'equip de Secrets de família, i vaig haver de tornar a acostumar-me a treballar en solitari, fent una novel·la, sabent que difícilment tindria el mateix impacte que la sèrie.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Ara la veig una mica lluny.
És la seva millor obra?
Em fa molta gràcia que el protagonista sigui un polític, perquè quan la vaig escriure no m'imaginava ni remotament que al cap de cinc anys jo mateixa acabaria essent diputada al Parlament. Llegint-la penso que vaig saber imaginar-me amb prou encert el que fa un polític. L'obra de la meva carrera que salvaria és L'últim tren.
TRIA DE REFERENTS
Història de Catalunya (modèstia apart)
Toni Soler
Amb la irrupció i èxit immediat d'aquest llibre, Toni Soler va obrir la veda –sense voler-ho– del que avui s'nomenen llibres mediàtics (generalment escrits per personatges televisius). L'autor fa un repàs per la història del nostre país, des d'un punt de vista que està a cavall entre l'humor i la sàtira, oferint ensenyament i entreteniment a parts iguals.
Dins l'esfera del temps
Montserrat Abelló
En una ocasió, Maria-Mercè Marçal va dir que Montserrat Abelló s'ha mantingut “substancialment fidel a la seva primera veu”. I és cert que en els darrers poemes, com a aquest Dins l'esfera del temps, hi tornem a trobar marcadament aquest to de confessió personal, de conversa a mitja veu, sobre la soledat, la buidor dels temps presents i la reflexió àcida i serena, sobre la mort.
Parada obligatòria
Joan Barril
La immobilitat forçosa a causa d'un accident és el petit suport literari d'aquest conjunt de reflexions de Joan Barril, que li van valdre el premi Ramon Llull. Aquesta obra, a cavall entre el lirisme més íntim i la vocació coral, reflexiona sobre el pas del temps i la consciència de la maduresa, un territori on els valors canvien, la pressa es modera i les petites coses cobren importància.
El dit de l'àngel
Ada Castells
Una jove xef de cuina, protestant de quarta generació, descobreix que té una veu narrativa mentre manté un desafortunat contacte sexual amb un agent literari. Decideix escriure una novel·la sobre l'afer dels seus avantpassats, tot i que ella, víctima dels temps, és una descreguda. Passat i present s'intercalen formant un teixit on la lírica i el sarcasme es fan la competència.