L'Ultònia i els Agustí

Algun lectors es poden preguntar per què desprès que el 31 de desembre de 1940 l'Ajuntament de Girona subhastés les restes del baluard de la Santa Creu, Narcís Agustí Trilla, que la va guanyar i tenia la intenció de fer-hi un cinema i un bloc d'habitatges, va batejar el projecte amb el nom d'Ultònia: el regiment d'irlandesos creat el 1707 per Felip V que va defensar la ciutat durant els setges del 1808 i el 1809. Si es vol entendre la qüestió haurem d'explicar que, en plena postguerra, aquest nom era un dels pocs que es podien utilitzar sense aixecar sospites de les autoritats. Narcís Agustí, que era un empresari cinematogràfic amb cert èxit a la capital de la Garrotxa, va confiar al seu fill Joan Agustí Pujol que tirés endavant el projecte i aquest va encarregar a Ignasi Bosch Reig, que era l'arquitecte de la CNS (Confederación Nacional de Sindicatos), que ja estava treballant en el nou barri de Sant Narcís la construcció dels dos edificis esmentats. El 29 d'octubre del 1945, amb la projecció de la pel·lícula La Policia Montada del Canadà de Madelaine Carroll, que tenia una casa al Treumal a Calonge, es va inaugurar el cinema. L'edifici d'habitatges es va quedar a mig fer, sense tenir una funció concreta fins que el 1953 els baixos es van habilitar com a granja i al cap de tres anys el primer pis es va convertir en sala de banquets. Tot i les dificultats financeres i alguns dubtes, els Agustí van decidir que destinarien la planta d'habitatges a ser hotel i, per tant, van tornar a requerir els serveis d'Ignasi Bosch per fer els darrers retocs i l'acabat de l'interior. L'hotel que es va inaugurar el 24 de juny del 1962, es va convertir en el més prestigiós de la ciutat. La façana, imponent, formada per una base de carreus horitzontals que emmarquen una portada amb columnes dòriques sobre les quals s'aixeca un gran arc de pedra, hi donaven un aire monumental, que agradava tant a la bona societat gironina com als turistes que en ple boom es cansaven de suportar les llargues cues a la Gran Via, convertida en Nacional II i que, tips de la caravana, baixaven del cotxe per buscar un llit per passar la nit.

Si repassem els anuncis de premsa, podem descobrir que l'Ultònia actuava com un petit centre de negocis i que, als seus salons, s'hi van presentar els primers ordinadors –“los Computadores fabricados por Telesincro, S. A” (18-04-1971)–; s'hi feien promocions de llibres de text; i a més, els caps de personal hi feien entrevistes per trobar comercials o venedors de marques tan conegudes com Colgate Palmolive o Ajax a qui, entre altres requisits, se'ls exigia “Entrega absoluta, cierta experiencia en ventas, cultura general, residir en esta provincia, moralidad y grandes deseos de triunfar”.

No sabem quina va ser la relació entre la moralitat i la pasta de dents, però el que sí que hem documentat és que a l'Ultònia s'hi van hostatjar funcionaris, turistes, fiscals, jutges, artistes que actuaven al Municipal i que es quedaven a fer nit, però també persones principals com: els bisbes mexicans Estanislao Álcaraz Figueroa i monseñor Ernesto C. Alhumada; prelats de les diòcesis de Matamoros i Tampico, que s'hi van hostatjar el 10 d'octubre del 1962, quan anaven al Concili Ecumènic de Roma; i els prínceps Carles Hug de Borbó i Parla i la seva esposa Irene de Orange Nassau, que van arribar a la nostra ciutat el 20 de novembre del 1964 convidats per les famílies carlines més rellevants, com els Planes, els Güell i els Romans. El 22 de novembre del 1970, Juan Manuel Agüero, el marit, i Códoba, el representant de Carmen Amaya, van fer-hi nit quan desprès de treure el cadàver del cementiri de Begur, on la gran bailaora havia mort (el 19 de novembre del 1963 al Mas Pinc), van traslladar el cos a Santander, on la van enterrar definitivament en un panteó familiar.