El botxí dels Ferrari
Aquest mes fa exactament 50 anys que Henry Ford II va proposar a Enzo Ferrari comprar-li la marca. Ofès per la negativa d'«Il Commendatore», el poderós americà va decidir batre'l a les pistes de competició. En aquell precís moment es començava a gestar la llegenda del Ford GT 40
Conscient del reclam que per a la seva marca d'automòbils representaria triomfar en la més alta competició i amb el desig d'aconseguir-ho tan de pressa com fos possible, Henry Ford II va tirar pel dret i va proposar a Enzo Ferrari comprar-li el negoci. La trobada va tenir lloc el mes de gener del 1963; hi ha qui diu que les converses no van durar ni deu dies, però altres fonts asseguren que els estira-i-arronsa es van allargar més de tres mesos. El cas és que Il Commendatore no va acceptar la proposta i Ford, molt ofès, va decidir batre'l allà on li faria més mal: a les pistes, i més concretament a les 24 Hores de Le Mans. I, si podia ser, ja l'any següent.
Don Fry, director de l'incipient departament de competició de Ford, va reclutar un personatge que esdevindria clau en el projecte: l'anglès John Wyer, antic director esportiu d'Aston Martin i artífex del triomf d'aquesta marca a Le Mans, l'any 1959, amb Carroll Shelby i Roy Salvadory com a pilots. Per guanyar temps, Wyer va contactar amb el també britànic Eric Broadley, propietari de Lola, de qui pocs mesos abans havia vist el nou projecte, el Lola GT amb motor Ford, que s'adeia molt amb el que hauria de ser el futur Ford GT 40, xifra corresponent a l'altura del cotxe (40 polzades, és a dir, 1,03 metres).
Nascut a Anglaterra.
Però un frontal revisat i un deflector al capó posterior van fer millorar el comportament del cotxe, dues unitats del qual van disputar al juny les 24 Hores després que Phil Hill i Bruce McLaren haguessin fet debutar el GT 40 en cursa als 1.000 km del Nürburgring, el 31 de maig. A Le Mans, els dos vehicles van abandonar amb el canvi trencat, però el de Richie Ginther i Masten Gregory va mantenir a ratlla els Ferrari a l'inici de cursa, i el de Hill i McLaren va aconseguir la volta més ràpida. El 1965, dos GT 40 Mk2 inscrits per Shelby i amb motor de 7 litres van abandonar també amb el canvi com a punt feble, després que el de Phil Hill i Chris Amon hagués fet la volta ràpida als entrenaments i en cursa. Ferrari va vèncer amb l'inesperat 250 LM de Jochen Rindt i Masten Gregory, però seria la seva novena i última victòria a Le Mans. Els quatre anys següents el triomf va ser per a Ford, el primer amb triplet. Una revenja anunciada.
Xassís americà i canvi de reglamentació
Després del triomf de Bruce McLaren i Chris Amon a Le Mans 1966, Ford va traslladar a Detroit l'estructura que tenia a Anglaterra i John Wyer es va quedar la instal·lació per a ús propi. Roy Lunn va concebre un xassís innovador per al nou GT 40 Mk4, amb el qual Dan Gurney i A.J. Foyt van firmar l'any 1967 el segon triomf de Ford a Le Mans (foto). A final de temporada, però, el títol mundial se'l va endur Ferrari. Tot seguit, un canvi de reglamentació que tallava de soca-rel els motors de 7 litres de cilindrada, va fer desistir Ford de continuar. Wyer va agafar el relleu, va reconvertir dos GT40 –sempre s'havia oposat als motors tan grans– i, comptant amb el patrocini de la petroliera Gulf, va afrontar el repte. Lucien Bianchi i Pedro Rodríguez van fer triomfar el GT 40 de Wyer el 1968 a Le Mans i, amb la mateixa unitat, Jacky Ickx i Jackie Oliver van repetir l'any següent en un final de cursa èpic.