21. Antoni d'Avinyó i de Moles

El setembre del 1440, les Corts trien Antoni d'Avinyó i de Moles en representació del braç eclesiàstic. Natural de Girona, fou prior de Sant Quintí de Mediona, procurador de l'abat Dalmau de Cartellà, de Santa Maria de Ripoll, abat de Santa Maria d'Arles i finalment abat de Montserrat en substitució del també expresident Marc de Vilalba. Durant el seu abadiat de deu anys, el monestir de Montserrat afronta dos reptes importants impulsats pels mateixos monarques catalans: Alfons el Magnànim i Maria de Castella. D'una banda, l'expansió geogràfica de la Confraria de la Mare de Déu del Roser i de l'altra, la conflictiva introducció a Montserrat de l'intent de reforma monàstica amb monjos procedents de Montecassino. De fet, es fa palès l'enfrontament entre els monjos montserratins i els arribats d'Itàlia a instàncies de Maria de Castella, que acaba amb la creació de dues comunitats diferenciades a dins del mateix monestir amb les consegüents dificultats de convivència que Antoni d'Avinyó haurà de gestionar. No serà, però, fins al 1455 que el papa Calixt III promourà la butlla que expulsa els cassinesos de Montserrat. Durant la seva estada al capdavant de la Generalitat, es convoquen les Corts, primer a Ulldecona i després a Tortosa, el 1442. Al Principat hi ha una creixent preocupació per la possible invasió francesa del Rosselló i de terres catalanes. Les sessions són objecte de nombrosos ajornaments i protestes atès que els representants de Barcelona qüestionen el comportament de la reina Maria, que posa en risc la independència de la cambra. Finalment, les Corts acaben els treballs el 1443 d'una manera prou galdosa: l'amenaça de França havia remès sola en enfocar el seu interès a Normandia. Destaca del període la incorporació de Jaume Safont a l'escrivania de la Generalitat, persona clau en la redacció i compilació del dietari de la Diputació.