Pressa? Gens, tot al contrari
Fer una volta al Circuit de Catalunya com a passatger en un Ford GT 40 és tan excepcional que en viure per primera vegada tal experiència només es desitja estar-hi com més temps millor
M'agradaria saber el temps que va transcórrer des que em van dir: “Va, puja-hi!” i el meu llargarut cos ja estava perfectament acomodat dins el preciós Ford GT40 blanc amb número de xassís P/1071 que acabava d'aparèixer davant els boxs del Circuit de Catalunya, en la primera jornada de la 3a edició de l'Esperit de Montjuïc. Diria que no més de tres segons: tal era l'ànsia de fer realitat el somni de seure per primera vegada –ni que fos com a acompanyant, no demano més– dins un cotxe com el que entre els anys 1966 i 1969 va guanyar quatre cops les 24 Hores de Le Mans.
Al volant –a la dreta– Mark Finburgh, de 74 anys, propietari d'aquest vehicle des del 1972. Era la tercera vegada que l'anglès acudia a l'Esperit de Montjuïc amb una de les seves joies, després d'haver-ho fet els dos anys anteriors amb el mateix Porsche 917 –xassís número 13– que havia acabat segon als 1.000 de Barcelona, l'any 1971. Feia un any que aquest Ford GT 40 no havia sortit del seu espai habitual, al museu de Spa (Bèlgica), i aquest any només ho farà un altre cop, a l'estiu, per acudir al festival de Goodwood.
Cotxe i ment, en marxa.
Quan el Ford s'atura davant dels boxs i he de baixar, em falta l'agilitat que he tingut per pujar-hi. No deu ser, però, que tot m'ha semblat massa breu i el subconscient en demana més?
De les carreteres d'Alemanya als circuits britànics
La història del Ford GT 40 xassís P/1071 comença quan Piers Weld-Forrester el va comprar, l'any 1967, mentre servia a les forces armades britàniques desplaçades a Alemanya. Posteriorment va tornar al seu país i va canviar la matrícula alemanya del vehicle (CH547B) per la britànica i el va continuar utilitzant com a cotxe de carretera, alhora que el cedia habitualment a James Beach per fer-hi curses. L'única victòria de la qual es té constància va ser el juliol del 1969 al circuit de Truxton (a la foto). El novembre del 1971 Weld-Forrester va posar el cotxe a la venda i el va adquirir Mark Finburgh, el propietari actual, que hi va fer eixamplar els passos de roda posteriors, el va dotar de rodes més amples i el va començar a fer participar en curses d'automòbils històrics. Ara respon amb un simple “No està en venda” i un somriure prou expressiu quan se li pregunta el valor econòmic que li dóna.