Els crits en el desert federal

La frustració de la
Primera República

A banda de l'antecedent de
Xaudaró, serà durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) quan el moviment federalista esclatarà amb força a casa nostra; i, al mateix temps, quan se'n multiplicaran els projectes. Tot i que es tracta d'una aportació particular del seu autor i no un encàrrec de cap corporació, val la pena esmentar les Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña, en què Valentí Almirall condensa la seva proposta sobre la forma de plantejar la confederació a Espanya i que, de fet, enceta autènticament el debat públic sobre l'opció federal. El mateix Almirall va publicar, el 1869, Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Almirall, però, acabarà desencisat amb el federalisme espanyol i s'acabarà abocant al catalanisme.

El pacte de Tortosa (1869) entre els federals de l'antiga Corona d'Aragó va tenir, en canvi, molta més repercussió. Es tractava d'una proposta d'organització política, però havia de servir per construir una república federal des de la base. En tot cas, el projecte de Constitució federal de la República Espanyola que finalment es va debatre al Congrés de Diputats el 1873 quedaria molt lluny dels documents anteriors en allò que feia referència a la descentralització de l'Estat. En aquells moments s'havien frustrat tots els intents de proclamar el federalisme des de la base i havia quedat molt clar que els dirigents de Madrid no estaven disposats a arribar gaire enllà. En el projecte, que ni tan sols es va arribar a aprovar, les competències que es reservaven al poder central eren les més importants i, a més, n'incorporava algunes que facilitaven el seu paper uniformitzador.

La llarga travessia del desert

Després de l'experiència fallida de la Primera República, el federalisme es veurà abocat a una llarga travessia pel desert, dividit en múltiples faccions i incapaç de fer forat en el caciquisme i el bipartidisme de la Restauració borbònica; ni tan sols quan aquest començarà a esquerdar-se. Una de les propostes més ambicioses que es formularà durant aquells anys serà el projecte de Constitució de l'Estat català, aprovat en el congrés regional del Partit Federal de Catalunya que es va celebrar a Barcelona entre el 23 d'abril i el 3 de maig del 1883.

En aquest document, inspirat per l'advocat Josep Maria Vallès i Ribot, no només es plantejava una transformació a fons de l'estructura de l'Estat, sinó també algunes propostes de reforma política i social innovadores, com ara un títol sencer dedicat a desgranar els drets dels catalans. Entre aquests, n'hi ha alguns que o bé ni tan sols apareixien a la Constitució vigent (la del 1876) o bé eren desenvolupats amb un munt de limitacions. En allò que fa referència a la reforma del model territorial, el projecte començava desgranant “les facultats que l'Estat de Catalunya, en ús de sa sobirania, delegaria a la Federació o conjunt dels estats espanyols o ibèrics”. El punt de partença, doncs, era la sobirania de l'Estat català. Les atribucions que es reservaven a l'Estat eren les de camins generals i corrents navegables, les costes i zona marítima, els correus i telègrafs, la moneda i els pesos i mesures.

El projecte de Constitució de l'Estat català va representar una fita indubtable, però el seu ressò fou escàs i el recorregut polític, pràcticament nul. No deixa de resultar simptomàtic que la premsa generalista s'hi referís de forma telegràfica, sense ni tan sols incloure valoracions en un sentit o altre, conscient de les poques possibilitats que acabés concretant-se. En aquells moments, a més, el federalisme esdevenia una opció clarament dividida, relegada a esdevenir oposició minoritària al règim dinàstic i, per damunt de tot, amb una escassa capacitat per establir complicitats a la resta de l'Estat i, per tant, per convertir en realitat el seu projecte. El projecte, això no obstant, va servir de base per a un projecte de Constitució federal espanyola que es va aprovar el 10 de juny d'aquell any, en l'Assemblea Federal Espanyola reunida a Saragossa.

Resulta molt més inconcret, en canvi, el programa del Partit Republicà Democràtic Federal, aprovat el 22 de juny del 1894. En el document hi apareixen tot un seguit d'aspiracions socials i de llibertats individuals;
i, al costat d'això, un plantejament força genèric de “la Nación dividida en regiones y las regiones en municipalidades; las municipalidades y las regiones autónomas a la par de la Nación en todo lo que a su vida interior corresponda”. El relleu d'un partit federal, cada vegada més fossilitzat, no va acabar d'arrelar al nostre país, ni amb el Centre Nacionalista Republicà el 1906, ni amb la Unió Federal Nacionalista Republicana el 1910 ni amb el Partit Republicà Català del 1917. Tot un rosari de propostes que no van acabar d'arrelar.

En tot cas, durant les primeres dècades del segle XX, el federalisme tindrà un paper més aviat reduït, incapaç de bastir una alternativa entre el regionalisme conservador de la Lliga i el populisme espanyolista del lerrouxisme. En aquest sentit, val la pena recordar les paraules de Claudi Ametlla a les seves memòries: “Em costa comprendre com ells –els E. Corominas, E. Junoy, Josep Roca i Roca, Antoni López, etc.– , tan catalanistes i tan republicans, es deixaven arrossegar a defensar una causa que, com a catalans, no podien estimar i que, com a republicans, havien d'aprofitar per a destruir la monarquia, l'obstacle tradicional. L'explicació d'aquest fenomen és la supeditació en què vivien en relació a Madrid i a la mística espanyola [...]. I no s'alliberaren poc o molt d'aquesta dependència fins a la Solidaritat Catalana.” Tot i els intents de construir un projecte catalanista, però, no serà fins al 1931, amb el sorgiment d'Esquerra Republicana de Catalunya, quan el republicanisme constituirà una força decisiva.

Tot i això, ni tan sols en aquella conjuntura teòricament favorable que va obrir-se el 28 de juny del 1931, amb un Congrés constituent majoritàriament d'esquerres, fou possible incorporar els plantejaments federalistes que explicitaven el preàmbul i el text de l'Estatut de Núria. Catalunya havia fet els deures i havia intentat condicionar, des de la base, per tal que s'imposés un model autènticament federal. Però la majoria parlamentària (inclosos els diputats del PSOE) no van demostrar una excessiva passió per aquesta qüestió. La Constitució de la República s'inventava el concepte confús d'“Estat integral, compatible amb l'autonomia dels municipis i les regions”; i obria les portes al conegut model del cafè per a tothom. Lluny de trencar radicalment amb el passat centralista, doncs, les dues experiències republicanes van representar una nova frustració, un nou cop de porta als morros.