La negativa de les Corts
1918. A partir del 10 de desembre del 1918, amb un ambient extremadament caldejat als carrers i a la premsa, les Corts espanyoles debaten, per primera vegada, sobre un projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya
Els líders espanyols
es pronunciaran majoritàriament contra les bases de
la Mancomunitat
“Yo creo que si España es
lo que ha dicho Maura y lo que significan los aplausos tributados
a su discurso, Cataluña tendrá necesidad de separarse
de España”
Julián Besteiro
Diputat del PSOE
11 de desembre del 1918
El 10 de desembre del 1918, l'endemà de la manifestació que ha omplert els carrers de Madrid en contra del projecte d'Estatut, el comte de Romanones presenta el seu nou govern al Congrés. El seu antecessor, Manuel García Prieto, no s'ha mantingut ni un mes en el càrrec; i ell no arribarà ni a mig any. La inestabilitat política i la pressió als carrers configuren, doncs, l'escenari en què es produeix el debat parlamentari. Després de la breu presentació de Romanones, s'enceta el debat sobre “la petición de autonomía de Cataluña”. L'hemicicle és ple de gom a gom. L'endemà, les cròniques d'alguns diaris insinuaran que “las gentes, preocupadas por el planteamiento que había de iniciar inmediatamente el señor Cambó, no prestó atención bastante a las palabras del presidente del Consejo”. L'interès, doncs, està molt més centrat en el debat autonomista que no pas en el canvi de govern.
El primer de prendre la paraula és Francesc Cambó. El líder de la Lliga Regionalista serà l'encarregat de presentar el projecte de bases. Després de reconèixer l'oposició que ha despertat el document, reivindica la implicació del seu partit en la governabilitat de l'Estat com un aval per al projecte i adverteix que, si aquest és rebutjat, seran “eliminados de la política general”. De fet, el líder de la Lliga repetirà en diverses ocasions aquesta amenaça, dins i fora del Congrés; però, paradoxalment, la seva formació es mostrarà disposada a apuntalar la monarquia fins al darrer instant. En tot cas, Cambó considera que el seu pas pel govern posa en evidència que l'autonomia catalana i la “grandeza de España” són perfectament compatibles; una teoria que, com veurem més endavant, centrarà els atacs dels seus adversaris.
Francesc Cambó puntualitza que les bases que es porten a debat no equivalen a un projecte de llei, però demana un compromís ferm. El líder de la Lliga entra de ple en el xoc de sobiranies i de sentiments: “Si en vuestro espíritu puede coexistir el sentimiento de la patria española, la grandeza, la unidad y el esplendor de España con la voluntad de Cataluña de regir su propia vida interior, con plenitud de soberanía, en las facultades que se le atribuyen, el problema está resuelto”. L'element central del seu discurs (i, de fet, el de la resta d'intervencions) serà la compatibilitat entre la sobirania que es reclama i el manteniment de la sobirania espanyola. Les bases presentades per la Mancomunitat dissenyen un model federal i constituent, atès que es reclama una sobirania “total, completa, absoluta” en els àmbits que es reserven al poder regional. Cambó, a més, adverteix de la necessitat d'evitar les col·lisions entre el poder regional i l'estatal i aclareix que no s'acontentaran amb una simple descentralització administrativa, tal com es mostren disposats a acceptar la major part dels partits dinàstics.
El líder de la Lliga clou la seva intervenció amb un advertiment, ben premonitori: “Si no llegamos a la compenetración, el problema es insoluble; pero pensad todos que a lo que no tenemos derecho es a ir a una solución de hipocresía, a una solución con reservas mentales, en la cual nos envileceríamos todos y juntos mereceríamos la repulsa del país.” L'endemà, bona part de les capçaleres de premsa destacaran que Francesc Cambó ha estat, en la seva intervenció, “conciso y contundente. No usó de eufemismos, llamó a las cosas por su nombre y no estuvo remiso en señalar peligros y amenazas. Además, el líder de la Lliga planteó las cuestiones huyendo de todo lo que pudiera provocar desbordamientos de emotividad, clamores sentimentales y gestos airados de pasiones heridas”. El diputat ja acumula, en aquells moments, un notable bagatge parlamentari i un remarcable prestigi polític, fins i tot entre els seus adversaris.
Un cop de porta rere l'altre
Després del discurs de Cambó, comencen a posicionar-se els portaveus dels partits dinàstics. El primer de fer-ho és Niceto Alcalá-Zamora, portaveu dels liberals i, en certa forma, del govern Romanones. Alguns dels diaris que reproduiran el seu discurs confessaran la dificultat per entendre “esas parrafadas del más elocuente de los oradores parlamentarios”. El líder liberal parteix d'una visió pessimista de les reivindicacions catalanes: “El ejemplo del mundo me dice que explosión de nacionalismos, dondequiera que se muestran, es signo de desventura, señal de decadencia y de muerte [...]. Veo, por el contrario, que en todos los países que viven y quieren vivir se afirman estas ideas: unidad, anexión, asimilación, imperialismo.” Tot seguit, el diputat andalús intenta demostrar que les bases es corresponen a un model federal i no a una autonomia concedida pel poder central i, a partir d'aquest supòsit, es dedica a rebatre, una a una, les bases: remarca que la possibilitat d'ampliar el territori genera “recelo en todas las regiones próximas a vosotros” i convida els proponents a limitar-se a les quatre províncies catalanes. També reclama que s'especifiquin les competències reservades a l'Estat i es nega a acceptar una “hacienda nacional mermada”.
Alcalá-Zamora, que ha precedit Cambó en el càrrec de ministre de Foment, tindrà una dedicatòria especial per al líder de la Lliga. I li etzibarà una frase que ha passat a la història. Concretament, li dirà que no es pot ser “a la vez, Bolívar de Cataluña y Bismarck de España”; una ocurrència que pretén retreure la presumpta incompatibilitat de governar Espanya i, al mateix temps, reclamar l'autonomia de Catalunya. A les seves memòries, Cambó reconeixerà que aquella frase ha estat “una estocada personal de gran efecte [...] que en el fons expressava una gran veritat”. El següent a intervenir és Gascón y Marín, en nom del Partit Liberal, la sisena força. Gascón, diputat per Saragossa, retreu el “pancatalanismo” del projecte, en una clara referència a la possibilitat d'agregar altres territoris i s'oposa visceralment al traspàs de les competències d'ensenyament.
Però el discurs que aixeca més expectació és el d'Antonio Maura. Tot i que representa la cinquena força, la seva trajectòria política, amb la presidència del Consell de Ministres en diverses ocasions (la darrera, fins al 9 de novembre passat) fa que la seva intervenció sigui especialment rellevant. I, de fet, serà la que accelerarà el desenllaç del debat. El diputat conservador intenta diluir la reivindicació de l'autonomia regional en la de la municipal i remarca que el retard en els projectes de reforma municipal han provocat que “Cataluña haya tomado la delantera en la petición”. Maura ressegueix els orígens de la nació espanyola i remarca que “es peligroso volver la espalda a esta realidad jugando con el concepto ‘federación', porque dondequiera que aparece el concepto ‘federación', detrás está la idea de que, disuelto el vínculo federal, las partes de España serían independientes, que es lo que pasa en las federaciones”.
Però la part més interessant del discurs de Maura és quan entra de ple en l'essència i el contingut del projecte. En el primer cas, qüestiona tant la sobirania com la bilateralitat que es desprenen del document de bases de la Mancomunitat: “Eso supone no sólo la paridad, no sólo la igualdad, no sólo la identidad de la autonomía regional y del poder del Estado, sino la derogación del poder del Estado”. I, tot seguit, rebutja les competències que es reclamen en el document de bases. Finalment, desenterra l'eterna contraposició entre autonomia municipal i regional, tot decantant-se per la primera: “El Municipio tiene, no tanto derecho, sino un derecho más notorio e incontestable que la región a su autonomía, y la nación necesita de la autonomía municipal muchísimo más, y muchísimo antes que de la autonomía regional.”
El líder conservador, que ha estat interromput constantment amb aplaudiments, acaba la seva intervenció amb un símil recurrent: “No tiene su Señoría opción, ni la tendrá nunca ni la tiene nadie, porque no se elige la madre, ni se eligen los hermanos, ni la casa paterna, ni la patria en que se nace.” Ja sigui per aquesta ocurrència o per la resta del discurs, el líder conservador provoca “grandes, prolongados y repetidos aplausos y aclamaciones” que arriben des de tots els racons de l'hemicicle. Allò que no recull l'acta de la sessió, però, és que després d'abandonar el saló de sessions, es reprodueixen les felicitacions i els crits de “¡viva España!”. Allà mateix, un exministre conservador sentencia que “es España la que habló esta tarde por boca de Maura”. Aquest era, precisament, el problema. El líder del PSOE, Julian Besteiro, descriurà obertament el dilema que hi ha al damunt de la taula: “Yo creo que si España es lo que ha dicho Maura y lo que significan los aplausos tributados a su discurso, Cataluña tendrá necesidad de separarse de España.” Unes paraules pronunciades gairebé cent anys enrere i que prenen, en el context actual, una evident vigència.