Del cop de porta al cop d'estat

La matinada del 13 de setembre del 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, encapçala un cop d'estat contra el govern presidit pel liberal Manuel García Prieto. Fa temps que s'especula amb aquesta hipòtesi. En un llibre publicat el 1930, el futur ministre de la Governació, Gabriel Maura, es farà ressò d'allò que era, l'estiu del 1923, una amenaça imminent: “[...] que la situación insostenible de la política española no tenía otro desenlace lógico sino la dictadura, era creencia generalizada, que hasta había llegado a hacerse pública”. Els rumors són tan evidents que, tres mesos abans del cop d'estat, la possibilitat ha estat l'objecte d'una interpel·lació parlamentària per part del radical Emiliano Iglesias. Els problemes de la guerra del Marroc, l'escàndol d'Annual i Monte Arruit i la incapacitat per garantir l'estabilitat política i social, han acabat conduint el règim a una situació de descomposició. No es tractava, però, d'un “desenlace lógico”, sinó d'una sortida per amagar les pròpies misèries; d'un recurs tan transitori com enverinat.

El ministre de la Guerra intentarà que el general colpista faci marxa enrere, però aquest es mostrarà inflexible: “Es un desfiladero difícil y peligroso, pero tras él habrá amplios y dilatados horizontes.” La conversa pujarà de to i Primo de Rivera fins i tot acabarà trencant la cinta telegràfica. En les hores següents, el general anirà recollint suports. De pas per Saragossa el rebrà el general Sanjurjo, que, mesos després, serà designat alt comissari al Marroc. També el tindrà d'Alfons XIII, tot i la indecisió de les primeres hores. Una nota oficiosa de la Casa Reial, publicada el dia 14, anunciarà: “El Monarca ha aceptado los hechos y ha encargado al Capitán General señor Muñoz Cobo que conserve el orden público, ínterin se hace cargo del Gobierno el Capitán General de Cataluña, pudiendo adoptar cuantas medidas estime necesarias.” Aquell mateix dia, Primo de Rivera és nomenat cap de govern i president del Directori Militar. Amb aquesta aposta, la monarquia dilapida el poc prestigi que li resta i vincula el seu futur al del règim militar.

La societat catalana rebrà el cop d'estat entre “la indiferència de la immensa majoria, l'hostilitat d'uns quants i la simpatia de les classes conservadores”, en paraules de l'historiador Josep Termes. De fet, el manifest que adreça Al país y al ejército” és un prodigi de retòrica en què apareix una extensa nòmina dels mals que, a parer del dictador, amenacen “España con un próximo fin trágico y deshonroso”. Entre aquests
hi ha la “descarada propaganda separatista”. Tot i aquest mal presagi, alguns polítics pensen que el general Primo de Rivera no serà hostil a les particularitats catalanes. I que, una vegada aconseguits els objectius de posar fi a la guerra del Marroc i restablir la pau social, tornarà a cedir el poder a les autoritats civils.

Ben aviat, però, el Directori comença a mostrar el seu autèntic rostre. El 18 de setembre, després d'informar que els membres de la família reial “continúan sin novedad en su importante salud”, la Gaceta de Madrid publica un reial decret sobre el separatisme en el qual es fa incís en les malalties que, suposadament, té Espanya: “de los males patrios que más demandan urgente y severo remedio es el sentimiento, propaganda y actuación separatista que viene haciéndose por audaces minorías, que no por serlo quitan gravedad al daño”. Tot i tractar-se de “minorías”, el règim considera imprescindible posar-hi remei amb tot un seguit de mesures contundents que es detallen en el mateix decret, com ara situar sota la jurisdicció militar els “delitos contra la seguridad y unidad de la patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por la palabra, por escrito, por la imprenta u otro medio mecánico gráfico de publicidad y difusión, o por cualquier clase de actos o manifestaciones”.

No es tracta d'una simple proclama. El Directori anirà per feina. En poques setmanes, es clausuraran cent quaranta-sis entitats, com ara el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (el CADCI), l'Orfeó Català, l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i, fins i tot,
els Pomells de Joventut, una
entitat catòlica. D'altres decidiran dissoldre's abans de ser prohibides. La repressió afectarà qualsevol associació que faci flaire de catalanisme, com ara
el Futbol Club Barcelona, que serà clausurat durant sis mesos per una xiulada contra la Marxa Reial. El 1926 també es destituirà la junta de govern del
Col·legi d'Advocats de Barcelona perquè s'havia negat a deixar de publicar en català la guia jurídica. El Directori depurarà de dalt a baix les institucions: empresonarà centenars de regidors, destituirà tots els ajuntaments elegits i els substituirà per altres de fidels al dictador. El mateix es farà amb els diputats provincials.

La dictadura també liquidarà qualsevol rastre d'autogovern i acabarà dissolent la Mancomunitat de Catalunya. Es tractarà d'una mort lenta. En un primer moment, l'objectiu serà controlar la institució per tal de desnaturalitzar-la i buidar-la de qualsevol contingut catalanista. Pocs dies després de prendre possessió com a nou capità general de Catalunya, Emilio Barreta la qualificarà com “un baluarte de política separatista [...], cacicato más absurdo y escandaloso de España [...], verdadero círculo político donde, con capa oficial, se laboraba contra el Estado Español”. El gener del 1924 es nomenarà una persona identificada amb el nou règim, Alfons Sala, com a president de l'ens. Els esforços dels nous gestors aniran dirigits, des de bon començament, a desacreditar la gestió anterior i a desmantellar tot allò que fes flaire de catalanisme. Finalment, però, el govern es decidirà a dissoldre-la i el 20 de març del 1925, Catalunya perdrà l'únic rastre d'autogovern. Els valedors del règim fins i tot voldran impedir qualsevol intent de ressuscitar la simple coordinació de serveis i algunes diputacions, com la de Girona, prendran acords per bloquejar qualsevol intent de coordinar serveis amb les seves homònimes.

La repressió serà especialment ferotge en l'àmbit de la llengua catalana, una de les obsessions del dictador. Un mes després del cop d'estat, el règim publica una circular en què es prohibeix l'ús del català a les escoles; una mesura que no devia ser complerta per tothom si tenim en compte que una reial ordre del 1925 insistia a controlar que no es fessin servir llibres de text en català a les escoles i instava els inspectors a retirar-los “inmediatamente de las manos de los niños y procederán a formar expediente al maestro, suspendiéndole de empleo y medio sueldo”. El paternalisme del règim quedarà ben explicitat en una nota oficiosa del governador civil de Girona en la qual es diu que “la madre debe enseñar a rezar a sus hijos en catalán, eso lo admite el Directorio. Pero, en cambio, el maestro viene obligado a enseñar a sus alumnos en castellano”.
I, tot seguit, s'exposen els motius pels quals resulten tan perillosos alguns símbols catalans: “Si se ha prohibido que ondee la bandera catalana es porque ella servía para ofender la bandera de la patria. Si se ha prohibido en Cataluña ‘La Santa Espina', era porque con ella se agredía el sentimiento castellano”. Més enllà de les directius oficials, les mesures per prohibir o marginar el català que es duran a terme en l'àmbit local arribaran a extrems gairebé grotescos, com ara l'obligació dels vigilants de nit de moltes poblacions de cantar les hores en castellà.

L'actuació de la dictadura representarà, doncs, “un assaig de repressió”, manllevant paraules de Josep M. Roig Rosich; un preàmbul macabre d'allò que s'esdevindrà a partir del 1939. Però, com es pot suposar, tampoc aconseguirà eradicar les reivindicacions catalanes. Tres mesos després del cop d'estat,
el dictador havia proclamat, eufòric, que “[Catalunya] está ya curada del mal exótico con que quisieron envenenar su sangre siempre española sin encontrar equívoco ni privilegio”.
En realitat, la malaltia no només no es guarirà, sinó que acabarà estenent-se a amplis sectors de la població. Un home de confiança del general, José Calvo Sotelo, advertirà Primo de Rivera, pocs mesos després, que no calia que es fes gaires il·lusions: “En Cataluña hay mucho más separatismo que nunca. Y hay una cosa peor: un ambiente propicio y de simpatía hacia las estridencias separatistas en medios sociales que hasta ahora las habían recusado enérgicamente”. La política repressiva del règim aconseguirà silenciar les reivindicacions catalanes, però aquestes reapareixeran amb força ja des d'abans del 14 d'abril del 1931. A partir d'aleshores, la porta canviarà de model i les trucades les protagonitzaran altres actors.