Ricard Guinó Boix

Ricard Guinó va néixer el 26 de maig del 1890 a la plaça de Sant Josep, número 7. El seu pare era ebenista, va estudiar als Maristes i la rigorosa educació religiosa va marcar la seva vida i obra. Artista precoç, va demostrar la seva destresa artística en el tall i l'escultura quan va realitzar els seus estudis a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Girona, on el seu primer professor de dibuix va ser Prudenci Bertrana, amb qui va mantenir una gran amistat, i a l'Escola Llotja de Barcelona amb els mestres Eusebi Arnau i José Ruiz Blasco, pare de Pablo Picasso. El 1908 i el 1910 va participar en exposicions col·lectives a Girona i Barcelona, i a través de Bertrana va conèixer a Aristides Maillol, que el va definir com «l'escultor europeu més dotat de la seva generació». Guinó va marxar a París, es va instal·lar a Montparnasse el 1910, en un taller del carrer Daguerre, i es va fer habitual de l'Académie Ranson, a Montmartre, per més tard exposar a diferents galeries (Druet, Marseille i Vildrac), la qual cosa no tan sols li va donar notorietat, sinó que, a més, el comte Kessler i el marxant Ambroise Vollard es van fixar en ell i la seva obra. Una sèrie de dibuixos d'Isadora Duncan van despertar l'interès d'Auguste Renoir, en un moment que el mestre impressionista es trobava en un estat d'invalidesa progressiva que li impedia d'executar les escultures. L'entesa entre l'artista veterà i el jove va ser tan bona que Guinó va esdevenir les mans del pintor. Va ser ell qui va materialitzar l'obra escultòrica de Renoir elaborant peces tan representatives com la Petite Vénus, la Vénus victrix, el Jugement de Pâris, la Grande laveuse. L'any 1919, 1922, i 1923, sota l'empara de la galeria Hébrard, va fer grans exposicions individuals que el van convertir en una de les figures del moment. El 1923 també va exposar a Barcelona i el 1925 va obtenir la nacionalitat francesa i es va casar amb Gabrielle Borzeix. Van tenir sis fills i, encara que a part d'escultor va exercir com a pintor, ceramista i dibuixant i va exposar en les principals galeries franceses –entre altres la Galerie Hector Brame o el Salon des Indépendants–, durant molts anys Guinó va romandre a l'ombra de l'artista impressionista. Finalment, l'any 1971 la tercera cambra civil del Tribunal de Paris li va reconèixer la categoria de coautor de les obres escultòriques fetes amb Renoir. La sentència va ser ratificada el 1973 pel Tribunal de Cassació.