14. Andreu Bertran

El 1416, Andreu Bertran, bisbe de Barcelona, va ser triat per representar el braç eclesiàstic a les Corts. Nascut a València en una data indeterminada del segle XIV, era un bon coneixedor de l'hebreu i l'àrab, i s'especula que podria haver nascut en el si d'una família jueva. Mestre en teologia, fou un dels savis cristians que el 1414 van participar en la disputa de Tortosa amb rabins jueus sota la presidència del papa Benet XIII –gran protector de Bertran– i del seu confessor, Vicent Ferrer. S'atribueix al seu zel de jueu convers la denúncia que va portar a considerar dubtoses les còpies jueves de la Bíblia, presumptament manipulades pels rabins. L'objectiu que amagava aquesta acció era la liquidació definitiva de les comunitats hebrees al territori de la Corona d'Aragó. A la mort de Ferran I, Alfons el Magnànim impulsaria el procés a favor de la unitat de l'Església, en aquell moment representada per tres papes. El 1417 va assolir el seu objectiu i es va triar com a candidat unitari Martí V. Bertran, que havia donat suport incondicional a Benet XIII, va prometre fidelitat al nou pontífex, que el va nomenar bisbe de Girona, fet al qual Bertran es va resistir sense èxit. Bertran, i també les Corts, s'enfrontarien al rei Alfons, que va gosar fer servir el castellà per primer cop en la història al Parlament de Barcelona. Tot i que posteriorment corregiria les formes, la tensió no desapareixeria.