Sempre guanyen els mateixos

Sortia emocionat l'altre dia de l'estrena de la pel·lícula Fènix 11·23 i, com que tot i que era tard no feia gaire fred, vaig decidir caminar un bon tros passada la mitjanit per la Gran Via de Barcelona. Vostès saben la quantitat de gent que dorm al carrer o a les oficines de les entitats bancàries, just al costat dels caixers? Passegin un dia de nit ja no per barris perifèrics sinó pel centre de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat) i quedaran esfereïts. La imatge se'm va gravar i se'm repeteix ara en sentir com les dues grans formacions polítiques de l'Estat, PP i PSOE, es pengen medalles aquests dies perquè han decidit pactar “ben aviat” una reforma legal contra els desnonaments, que es veu que volen tirar endavant a través d'un decret llei per la via d'urgència. No són només els que viuen al carrer, que són d'una anàlisi més complexa; són els milers de ciutadans que ara no poden pagar una hipoteca que els oferien a peu de carrer suposats especialistes en la matèria (altrament dits directors d'oficina) que els garantien el futur. I quan dic que sempre guanyen els mateixos ho dic perquè ja es poden penjar medalles PSOE i PP, ja, que si ara anem cap a la dació en pagament o a amorosir i pactar els rebuts pendents amb els bancs abans que et facin fora no és pas per mèrit seu; és per mèrit, trist mèrit, dels mateixos bancs, a qui ara ja no els surt a compte que els tornin cases i pisos. De què en faran? Vendre'ls, si en tenen un estoc que no se l'acabaran en trenta anys? Reconèixer en els seus balanços que el preu no és real? És als mateixos bancs, a qui ara els interessa la reforma legal del PSOE i el PP. No ens venguin sopars de duro.