Història emocionada dels Setze Jutges

Els Setze Jutges tenen cabells més o menys abundants, grisos, blancs. Alguns dels jutges, malauradament, ja no hi són. Un concert, fa mesos, va celebrar els 50 anys de la seva presentació pública. Un llibre, ara, Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país (Viena Edicions, 2012), ho deixa tot per escrit. Es va presentar fa un parell de dies a La Casa del Llibre, a Barcelona. Fantàstics, el concert i el llibre. Maneres de reconèixer el mèrit de formar part de la banda sonora de més d'una generació d'aquest país. És banda sonora, i encara més, però. Estrictament, si ens cenyim a les actuacions com a grup, la vida d'Els Setze Jutges la podem situar entre el 1961 i el 1968. Però, tal com reflecteix el llibre, hi ha un abans i un després d'aquestes dates. En l'abans, hi ha la necessitat –es pot utilitzar aquest terme– de tenir cançó pròpia en català, actual. A això cal afegir-hi la inspiració i l'atracció de cantautors francesos com ara Brassens i Brel. I, al final, es troba la pregunta que es van fer els fundadors d'aquest moviment: “Per què no hem de tenir cançons com aquestes, nosaltres?”

Hem dit l'abans. Ara toca el després. El fenomen d'Els Setze Jutges, un espai en el qual gestar i nodrir la Nova Cançó, s'escampa més enllà del seu període de vida oficial. És la música del país dels seixanta i els setanta i també del que va venir. A través d'ells s'explica la societat i la política, amb la tendresa i la ironia a què fa referència el títol de l'obra. Sense pretendre-ho, és mirar les imatges i taral·lejar. I sorprendre's que les notes que s'enreden a la boca siguin de L'home del carrer, o de Què volen aquesta gent? Allò que va començar molt petit es va fer gran i popular. Ho fan veure els autors (Joan Manuel Escrihuela, David Ferrer i Fermí Puig), quan diuen: “Aquesta crònica explica l'evolució des de l'idealisme amateur inicial fins al fenomen de masses que va ser la Nova Cançó.”

Només una ràpida fullejada i fem memòria d'Els Setze Jutges: Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, els primers. Després se'ls van afegir Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.

Tornant a passar les pàgines –gairebé 400, il·lustrades amb profusió, plenes de dades i documents inèdits gratats d'hemeroteques i entrevistes a protagonistes, amics i coneguts– es descobreix que els canvis culturals s'assemblen més a un riu amb afluents que a una línia que uneixi dos punts. La tasca ha estat ingent, ho saben prou bé els autors, i ho sap qui ha impulsat la iniciativa, la Institució Cultural del CIC. I ho podrà arribar a saber molta gent. El preu voreja els 30 euros.

Un cop feta la presentació, tornem a agafar el llibre. Llegim les biografies. A la de Guillermina Motta, al final hi diu: “El 2007 no va anar a recollir la seva medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva tasca amb Els Setze Jutges, ja que va considerar que el reconeixement arribava massa tard.” I queda flotant a l'aire la pregunta: se'ls ha tractat amb justícia, a Els Setze Jutges?

Maria del Mar Bonet, envoltada d'amics a La Casa del Llibre. Estampa l'autògraf a tothom qui li ho demana. S'escolta, amb gust i sense fer de jutge, el grup ‘4 Jutges, 4 Gats', fundat fa poc, que toca alguna de les seves cançons. I parla amb força, i agraïment, en el moment relaxat de la copa de cava: “El més important és la feina que van fer els primers Jutges, abans que arribéssim els més joves. Ens vam trobar que estava tot fet! Tot l'esforç dels primers, fet amb una absoluta generositat, és impagable, és espectacular. No els ho podrem pagar de cap manera. Van fer tornar la veu cantada en català a aquest país! Si no hagués estat per ells, jo mateixa ara seria ceramista, o pintora... Jo no m'hi hagués atrevit pas! Ells em van portar agafada de la mà, per un camí planer.”