Armand Basi fa 20 anys

Armand Basi va celebrar ahir amb la remodelació de la seva botiga del passeig de Gràcia els 20 anys d’una marca “que sempre ha pretès ser puntal de modernitat”, segons explica el patriarca de la família que li ha donat nom, tot i que el seu cap creatiu i cosí, Lluís Juste de Nin, ha estat el rostre més públic de la firma. “En realitat som una empresa amb moltes branques i departaments”, explica, i assenyala les sabates i joies que s’exposen en un espai de tonalitats fusta i vi: “Ara l’estilisme de les botigues no t’enlluerna, només s’il·lumina bé la roba”.

Realment alguns vestits apareixen emmarcats i destacats com un quadre. Són les obres més originals de l’últim fitxatge de la casa, un creador destinat a impulsar la firma cap a la internacionalització definitiva. Es tracta de l’alemany instal·lat a Londres Markus Lupfer –que ahir no hi va poder ser–, que aquest setembre va causar una immillorable impressió en el seu debut a la setmana de la moda de Londres, on va mostrar un canvi de rumb molt positiu en la roba de dona –que amb la dissenyadora anterior, Miriam Ocáriz, apostava pel grafisme tradicional – pel que fa a innovació de formes i barreja de teixits arriscades. Expliquen que la línia d’home (en mans de Josep Abril) ja és molt coneguda i necessitaven reforçar la femenina. “Treballem molt a gust amb Markus perquè ens aporta una modernitat agosarada que fuig de la pallassada”, explica Basi.

I sap què diu perquè sempre ha estat un innovador. Basi SA va començar a existir el 1948 com a taller artesà on feien peces de punt, però les inquietuds d’Armand i el seu germà Josep els van dur a investigar què es feia a la veïna –i llavors tan llunyana– França. Va ser aleshores que van descobrir els polos del tenista René Lacoste i amb art i persuasió de la bona –li van mostrar la seva peça amb algunes millores afegides– van aconseguir la llicència de la firma per a Espanya el 1962. La cosa va funcionar tan bé que avui en dia Armand Basi té fins i tot la Legió d’Honor del país veí.

Ahir duia el símbol de l’emblema a la solapa –una tireta vermella molt fina– mentre recordava els temps en què havia de dir que anava a Lourdes de peregrí per poder sortir d’Espanya unes hores a explorar nous mons tèxtils: “Li dec molt a la Mare de Déu!”, reia. Amb 84 anys ha vist com evolucionava tot, però té a gala ser sempre “un industrial que treballa amb idees d’artesà” i està orgullós de tenir al darrere una empresa amb 450 treballadors.

Basi té clar que l’èxit amb Lacoste és el fonament clau que els permet “tenir una firma pròpia i fer el que volem, com si fos una joguina”. La joguina compta ara amb diferents llicències (perfums, joieria, roba de casa a mitges amb Ferran Adrià...) i continua l’expansió: “Tenim botigues pròpies a Londres, Beirut i Dubai i estem pensant en Nova York”. De Lacoste, Basi assenyala que ja no és una firma de pijos com abans, “quan el tenis era un esport minoritari”, i que hi ha grans noms com Gorbatxov o el rei d’Anglaterra que l’han portat. Per això li va fer ràbia que el cocodril fos ridiculitzat fa poc en un acudit polític de les Joventuts Socialistes, però al final “vam decidir no donar-hi més importància”.