'Momentazo' Boris

Tot just arribar a la festa, ja va quedar clar que aquella seria la nit de Boris. Dilluns, quan el seu nom sonava com a finalista del Planeta però el jurat no ho havia fet públic encara, el showman va fer la seva entrada al Palau de Congressos de Barcelona i un núvol de micròfons el va envoltar com si acabés d’aparèixer Mae West in person.

I Mae West, transgressora i sensual, no va decepcionar. Va adoptar postures de model i no va deixar ningú sense resposta. Des de comentar que havia passat el dia molt tranquil (impossible de creure, tot i que la seva col·lega televisiva i nova imatge de la firma Escorpión, Ana García-Siñeriz, ho corroborava) fins a driblar aquells que volien saber què faria amb els 150.250 euros del premi, d’aconseguir-los... Després va reconèixer que potser els invertiria a adoptar, però quan te’l miraves fixament puntualitzava: “Bé, a llarg termini, esclar. I per cert, algú sap on és el Rubén?” (el seu marit sempre és fora de focus per decisió pròpia).

És clar que si el Planeta aquest any volia buscar un efecte mediàtic ho ha aconseguit, ja que Boris sabrà com il·luminar amb metàfores surrealistes qualsevol entrevista, i farà de nòvio perfecte d’un Millás consolidat com a autor, i també mediàtic, però molt més apagat. De fet, ahir mateix en la roda de premsa ja va quedar clar que els dos tertulians de La ventana (“la gran triomfadora és Gemma Nierga, que té dos premis Planeta de cop”, recordava Victor Amela) són contraris i complementaris. Millás va comentar que la vida és plena de moments extraordinaris com aquell. Perquè qui li havia de dir a un nen de barri marginal de Madrid d’una Espanya trista i endarrerida que un dia acabaria compartint gira literària amb un home casat amb un home...

Del marit i del que sigui, perquè Izaguirre pot parlar del que calgui. Del seu vestit de seda salvatge, de la prestigiosa casa Santa Eulàlia –“Amb armilla, que queda molt elegant”– o de Retorn a Brideshead, d’on ha tret el pseudònim amb què es va presentar, Júlia, “que també era el nom de la dona de Gio Ponti, l’arquitecte de la casa que apareix al meu llibre”. Un llibre que va rebre afalacs de Gimferrer, cosa que li va fer pujar una mica els colors a la cara, i que l’ajudarà a reivindicar-se com a escriptor davant dels que encara el consideren només el gai estrident que es despullava a Crónicas i que adora Preysler... Que també ho és!

“És realment bo”, deia la jurat Carmen Posadas, que acaba de guanyar el premi Sent Soví de literatura gastronòmica a mitges amb el seu germà Gervasio (“ell cuina, jo menjo”). Atenció, perquè el receptari recull experiències que prometen, com la del menú de la seva pròpia boda, quan tenia 22 anyets, a Rússia: “Vam menjar una cosa tan políticament incorrecta com un ós”. Posadas confessava adorar Doris Lessing, la nova premi Nobel, com Espido Freire, que deia que no li va agradar gens que el jurat la considerés retratista “de l’èpica femenina”, com si només els homes poguessin mostrar els sentiments universals: “Sempre ens diferencien, a mi mateixa quan vaig guanyar el Planeta als 25 anys em van preguntar si tenia nòvio, cosa que no hauria passat si fos home”. Al seu costat assentia Marta Rivera, la finalista de l’any passat, que va sorprendre a tothom anunciant que pensava comprar-se unes sabates amb els diners del premi.

I és que frivolitat i racionalitat van de bracet, com també ho prova el fantàstic vestit de Lydia Delgado, farcit de flors, d’Espido Freire. Mari Pau Huguet, de negre, va comentar com li agrada la imitació d’ella que fa Mireia Porta a Polònia (amb qui curiosament comparteix classes de ball)... ¿Li passarà com a Mònica Terribas, de qui alguns nens ja pensen que és la imitadora de la Terribas de Polònia? “No et pensis, hi ha criatures que es creuen que faig El temps, per l’anunci de TV3!”.

La nit va ser tranquil·la. No hi va haver cap momentazo entre el ministre de Cultura (repetia corbata, diria Boris) i Rosa Regàs, i Frankfurt i la Biennal van ocupar la meitat de les converses. L’altra meitat parlava del casament dels Thyssen...