Tito Vilanova a “La Marató' de TV3: “El que avui sembla important demà no ho és”

Tito Vilanova va ser un dels testimonis que es van poder veure i escoltar durant La Marató de TV3 que es va celebrar aquest diumenge, amb una entrevista que va fer amb Ariadna Oltra, on va explicar des de com va ser el moment que li van comunicar que tenia càncer, fins a l'operació i com se sentia gairebé un any després d'haver-se superat la malaltia. Una malaltia amb la que sembla, segons s'ha fet públic dimecres, ha recaigut.

L'entrevista comença quan Oltra li pregunta com va ser el moment que li van dir que tenies càncer. Tito Vilanova respon que li havien de donar el resultat de les proves i que van organitzar una reunió al despatx del doctor. “Hi vaig anar amb la meva dona, la Montse, per sorpresa hi havia els doctors del club i el Pep, amb la Cris. Quan vaig veure tanta gent, ja vaig pensar que no estava molt bé la cosa i, sobretot, veient la cara seriosa dels doctors. Però de seguida, és la meva manera de ser, vaig pensar en positiu. Si hi havia solució, posar-nos-hi ràpid, tenir clar els tractaments, buscar el millor equip possible, que m'operi”.

Per Vilanova, el moment “més dur de tots” va ser quan va sort del despatx. “Vaig pensar ràpidament amb els meus fills, més que en mi, tenen 14 i 17 anys i crec que encara em necessiten”. “Quan em van explicar l'operació, que era molt complicada, ens vam plantejar buscar algun doctor fora d'Espanya. Però vaig parlar amb la doctora que m'havia d'operar, i em va dir que tenia clar com i què s'havia de fer i vaig dir: Fet! Em va transmetre molta confiança i reconec que vaig entrar al quiròfan com si entrés a prendre un cafè en una terrassa, gens nerviós. Estava molt tranquil. També recordo que el despertar després de l'operació va ser un despertar molt feliç”. El tècnic blaugrana assegura que mai es va preocupar de com l'afectaria estèticament. “Volia sortir-me perquè creia que els meus fills encara em necessitàvem”, remarca, tot confessant que va entrar al quiròfan sense dir-ho als seus fills, ni tampoc als membres del seu equip, “els meus amics”. “La gent diu que he sigut molt fort, però crec que la meva posició de malalt, era la més còmode”, reconeix.

“El càncer et canvia la vida des d'un principi perquè has de deixar de fer coses que estaves fent. Vaig haver de parar tot de cop. Em sentia bé, perfectament sa i d'un dia per l'altre, et diuen, t'ha tocat”, explica. “Vaig centrar els meus esforços a intentar tirar endavant i treure la força interior”, assegura. “Vaig començar a córrer, córrer, córrer i no he parat en deu mesos”, assegura per descriure la força que a tret de l'interior per tirar endavant.

Vilanova explica que va fer radioteràpia i quimioteràpia. Amb tot, al cap de 10 o 12 dies ja estava treballant. “Sé que va ser una sorpresa pels jugadors i per la gent de l'staf. Volia que la doctora tingués la màxima tranquil·litat el dia de l'operació. Si no, els dia de l'operació hagués tingut els mitjans de comunicació al carrer i no volia que la doctora tingués una pressió afegida“, ha confessat.

Vilanova assegura en el vídeo que tenia la sensació que de l'operació hagués passat “dos o tres anys”.

I acaba amb un missatge positiu: “Mai saps com reaccionaràs davant d'una cosa així. És un missatge per tothom: sobretot no et fiquis mai nerviós per res, perquè el que avui sembla important, demà no ho és. La meva filosofia sempre ha estat així. Res és suficientment important. En les nostres feines...l'important és trobar-se bé”.