El retorn de Michael Furey

Una setmana abans de Nadal, com si ens haguéssim disposat a rebre un regal de Reis amb anticipació, una quarantena de persones vam assistir a la projecció de The Dead al cinema Truffaut en l'última sessió del cicle dedicat a John Huston per part de la seu gironina de la Filmoteca. Avui és Dia de Reis i ahir, per tant, n'era la Nit. És a la Nit de Reis de 1904 que, reunits els personatges en un sopar a la casa de les senyoretes Morkan, transcorre Els morts, el relat que tanca Dublinesos, de James Joyce. Una quarantena de persones són moltes en aquests temps en què, encara que aquesta només tingui 25 anys, les pel·lícules del passat (fins i tot les del present) estranyament són vistes en una sala de cinema. Però aquest últim film de John Huston, que va rodar malalt en una cadira de rodes amb l'ajut del seu fill Dani, té una bellesa commovedora que es conserva a la memòria amb el desig de retornar-hi. Dic això perquè tinc la sensació que els assistents havíem vist la pel·lícula i volíem retrobar-la. També convida a ser rellegit el text de Joyce. Tant el relat com el film hem pogut sentir-los com una revelació, una epifania que desitja renovar-se.

En les seves memòries, amb una traducció al castellà publicada per Espasa Calpe amb el títol A libro abierto, John Huston explica que la lectura de l'Ulisses, que la seva mare va fer-li descobrir quan era adolescent, va representar l'experiència literària més gran de la seva vida. La novel·la de Joyce va inspirar-li en part el seu amor per Irlanda, que va convertir en una (l'altre seria Mèxic) de les seves pàtries adoptives. El cineasta no va atrevir-se a adaptar Ulisses, però, al final de la seva vida i amb la consciència de la proximitat de la seva mort, va enfrontar-se a Els morts, relat del qual consta que John Ford, un altre cineasta nord-americà que estimava Irlanda, remarcant en el seu cas que hi tenia els orígens familiars, va sentir-se temptat de fer-ne una versió cinematogràfica. Crec que també hauria estat una bella pel·lícula, perquè Ford podia ser èpic, però allò que més me n'agrada són els seus moments poètics. Tant se val. Hi ha l'adaptació de John Huston i no pot dir-se que el cinema hagi estat desconsiderat amb Els morts, de Joyce.

Huston és pràcticament fidelíssim al relat, però incorpora un personatge, l'actor Mr. Grace, amb el qual afegeix un antic poema anònim irlandès a les actuacions prèvies al sopar, entre les quals hi ha la de la tia Julia cantant Vestida de núvia, de Bellini, amb una veu tremolosa pel pas del temps. Traduït a l'anglès, el nom del poema és Donal Og/El jove Donal (tot i que, després de declamar-lo, l'actor s'hi refereix com a Lady Gregory) i narra l'amor contrariat d'una noia que se sent abandonada per qui li va prometre tot i al qual es va donar tota: “Em vas desposseir de l'Est, em vas desposseir de l'Oest;/em vas prendre el que està davant meu i el que està darrere meu;/em vas treure la Lluna, em vas treure el Sol/i molt em temo que m'hagis manllevat Déu.” Així acaba el poema, del qual es comenta que és estrany, preciós i misteriós. Quan Mr. Grace l'acaba de dir, Greta (el personatge que interpreta Anjelica Huston) fa un gest que fa pensar que un record l'ha pessigada. No recordo haver-me fixat abans en aquest gest de Greta/Anjelica Huston. O no l'havia retingut. De fet, mai no havia vist tan inquieta Greta, adonant-me que, abans que es manifesti l'epifania amb la cançó que la dona escolta immòbil al replà d'unes escales, John Huston fa sentir que ella ja està en un altre lloc, aquell que un mort ocupa a la seva memòria.

Interpretada pel tenor Bartell d'Arcy després del sopar, La noieta d'Aughrim remou alguna cosa profunda en Greta: aquella cançó, li ho explica després al seu marit Gabriel, la solia cantar Michael Furey, un noi de Galwey que n'estava enamorat i que, tenint la salut delicada, potser va morir amb només disset anys perquè, en una nit freda de pluja, la va anar a veure abans que ella partís cap a Dublín. En evocar aquella nit, en què ell va dir-li que no volia viure sense ella, el mort retorna d'una manera punyent: “Li veig els ulls tan bé, tan bé! Estava dret al fons del mur on hi havia un arbre”. I és així que Greta i Michael Furey (també Gabriel, que, de sobte, sent la seva dona com una desconeguda i que pensa en com devia ser ella aleshores, en aquells temps de primerenca bellesa adolescent en què va fer que un noi s'enfrontés a la mort) se'ns fan inoblidables.