Eduard Carmona: desig

“El desig de tu és una mordassa a la boca d'un retrat”, diu el poeta Eduard Carmona (Deltebre, 1982), autor del magnífic Llibre dels errors i agitador cultural integrant dels reculls Pedra foguera i Càpsula. Carmona fa recitals (amb públic nombrós i a domicili) mentre regala una poesia que té l'expectativa del voler constant, com el brou de viure, un regal, una aventura, una rauxa, una recerca mutant. Veure l'Eduard recitar és un plaer quasi tan gran com llegir-lo: amb una semblança física notable amb l'Ovidi Montllor més guerrer, i sense imitar la dicció Casasses (com fan molts coetanis), el boueta –poeta de l'Ebre– té un ritme, una dicció i una veu energètica que no engrosseixen cap model ans es generen espontàniament, lliures. Crear mons possibles a través d'un únic instrument, el llenguatge, és admirable: si, a més, aquests universos investiguen, a través de Jean Paul Sartre i de Vicent Andrés Estellés, els llenguatges de les excepcions, les existències imperfectes, les xacres humanes i els errors quotidians la poesia esdevé una joia, una resposta, un camí per sobreviure-hi. La poesia de Carmona crepita equitativament humor i intel·ligència. I això és molt difícil d'assolir a la seva i a qualsevol edat: el seu jo és el jo plural del món, que té una mirada crepuscular, romàntica, i que poetitza la nàusea, l'absurd de la vida, la no-etiqueta encallada: “La vida no és grisgrogamarró.” Carmona coneix la fragmentació de l'home contemporani, que s'emmiralla i només es reconeix en els altres. Estimar es fa difícil, ja que no és senzill dominar la voluntat del contrincant, i l'ànima de la realitat consisteix a atrapar el no-res i fondre-s'hi. La poesia de l'Eduard és una bella metàfora de la vida com a peixera, des de l'acte absurd que és barallar-se amb les situacions de manera racional, de l'existència com a tensió. Sartre proposa i Carmona disposa. D'ell, n'he après que el desig és la consciència i que la fam s'ha de viure com un vertigen.