Política

La sobirania, decisiva

Experts consultats admeten que la declaració que aprovarà el Parlament dimecres és “merament política”, però discrepen sobre la seva repercussió real

Com que no té cap efecte jurídic, veuen difícil que l'Estat hi recorri, si bé la identificació del subjecte polític és bàsica en el conflicte i podria ser important per a un futur reconeixement internacional

Alguns païsosindependitzats en els últims anys ja van aprovar abans de ser-ho textos similars

No fa tant temps, Oriol Pujol va sorprendre quan proclamava que CDC era “sobiranista però no independentista”, i diferenciava, així, dos termes que fins llavors hom usava com a sinònims. El partit del qual és secretari general va fer evolucionar les seves tesis i, des del congrés del març passat, ja reclama l'estat propi i no només la sobirania, si bé ara, dimecres vinent, impulsa amb ERC l'aprovació al Parlament d'una declaració que erigeix Catalunya en subjecte polític amb plena capacitat per prendre les seves decisions, sense dependre de ningú altre (llegiu-hi Estat espanyol). És a dir, declararà que Catalunya és sobirana... per decidir si vol ser independent. O federal.O confederal. O autonòmica.

Aquest és el quid de tot plegat quan l'Estat contraposa en el procés la “legalitat vigent” a la “legitimitat democràtica” que enarbora Catalunya: el subjecte decisor fins ara ha estat el poble espanyol, però el poble català es declararà dimecres major d'edat per emancipar-se, si vol. I és obvi que en l'acceptació o no d'això rau la clau de volta de totes les disputes. Però fins a quin punt és la declaració un mer simbolisme sense valor, o va més enllà? Per què es barallen tant els grups sobre el text precís? És lògic que els contraris ja en vulguin aturar la tramitació i amenacin de dur-lo al Constitucional?

D'entrada, es tracta d'una “declaració purament política”, coincideixen els diversos experts consultats, que, això sí, difereixen en la seva repercussió pràctica. El més escèptic és Joan Vintró, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, que constata que “jurídicament no té cap efecte normatiu, bàsicament perquè la Constitució no l'hi reconeix”. De fet, ni l'Estatut ho preveu, malgrat que el preàmbul esmenti que el Parlament va definir Catalunya com a nació. Arribats a aquest punt, la cambra “és lliure per votar el que cregui oportú”, explica Vintró, i el text entraria així en la funció atorgada que exerceix amb més freqüència, la d'expressar pronunciaments. És a dir, que seria una més de les desenes de mocions que s'aproven, sovint amb escàs ressò i transcendència real, al llarg d'una legislatura, i per tant resultaria irrellevant, tot i que hi xoqui, des de la visió del marc jurídic espanyol. “Es poden impugnar normes o resolucions, però no manifestacions de voluntat, llevat que pretenguin tenir conseqüències jurídiques”, explica el catedràtic, que dubta que el text arribi al TC. De fet, al setembre ja es va aprovar una resolució per convocar una consulta “preferiblement” aquesta legislatura, “i si es vol fer és que un ja es considera sobirà”, exposa Vintró, que fins i tot recorda que, “en termes de legalitat espanyola, no necessàriament s'ha de ser sobirà per impulsar una consulta consultiva”. En tot cas, no és la primera vegada que el Parlament proclama el dret a l'autodeterminació, ja que n'hi ha altres precedents, el 1989, el 1998 i el 2010. I mai s'ha dut al TC...

Una mica més de notorietat dóna al text actual Ivan Serrano, doctor en ciències polítiques a la Universitat Oberta de Catalunya i expert en processos de secessió, que constata que “en aquests casos el que és simbòlic i el que és important és força el mateix”. Arribats a aquest punt, tot i que admet que no difereix gaire de la resolució del setembre i que “jurídicament no té una gran transcendència”, analitza que “és una declaració d'intencions del que arribarà ara, perquè Catalunya no pot ser subjecte polític en l'ordenament vigent”. La proclamació, doncs, pot tenir el seu valor, sobretot internacionalment, ja que se seguirà un procés que pot no ser sempre “estrictament legal”, i el text reflecteix “una voluntat democràtica que no troba vies d'expressar-se amb els canals actuals”. Arribat el cas, en el que es coneix com la “teoria de l'últim remei”, Serrano recorda que a fora caldrà explicar que s'han esgotat totes les vies i els intents de negociar, però el procés té un arrelament històric i una legitimitat democràtica. Si bé no vol fer paral·lelismes, així ha succeït en casos recents a les repúbliques bàltiques, Eslovàquia i Eslovènia, nous estats “que s'acceleren en un moment donat”, però que ja tenien fetes declaracions similars.

“És l'inici d'un procés”

Albert Pont, especialista en dret internacional i autor del llibre Delenda est Hispania, va més enllà i pensa que la declaració “és una fita històrica, i d'una gran importància política perquè implica un escenari totalment diferent”. “És l'inici d'un procés”, destaca, mentre recorda que n'hi ha força precedents en països independitzats abans, i que “tot i que no és una obligació fer-la, hi ha una tendència que va cap aquí en altres Parlaments”. De tota manera, més que de portes enfora –“des del segle XIX els referèndums sols es convoquen als territoris la sobirania dels quals es transmet a un nou estat”, recorda–, Pont hi veu rellevància en clau interna, ja que el Parlament dirà que “quan es faci una consulta no s'haurà de fer a tot l'Estat, sinó només a Catalunya”. I això “és el desafiament més gran que ha tingut Espanya des de la pèrdua de Cuba”. Un desafiament que, com ja va denunciar l'excoronel colpista Antonio Tejero, pot fer que Mas i els parlamentaris que hi votin a favor siguin denunciats per sedició i exposats a penes de presó o inhabilitació de 15 a 25 anys, segons el Codi Penal. “L'única manera de no caure en processos judicials seria accelerar la declaració d'independència, ja que es generaria una immunitat de jurisdicció i d'execució que faria que no poguessin ser processats pel govern espanyol”, exposa. Coses de tenir la sobirania.

Drets històrics.
Veus com la d'Albert Pont troben una “omissió clamorosa” que la declaració no faci cap referència a la sobirania històrica de Catalunya, que fins al 1714 “era un ens de dret internacional i tenia tot el que avui s'atribueix als estats”, i que va ser annexionada a la corona de Castella “il·legalment”. A Escòcia, el procés va ser pactat el 1707, i ara juga el seu pes.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.