“Molts clients m'han dit que no tornaran al cinema”

Es va fundar el 1967. A Cornellà hi havia molts cinemes: l'Avenida, el Titán, l'Edison...Va arribar la crisi dels vuitanta al cinema, arran de l'aparició del vídeo, i es van tancar tots. A Cornellà només va quedar el Pisa. Llavors es van fer tres sales (al principi era un amfiteatre i una sala) i el 1992, quatre sales. En total, dues mil butaques. Era un cinema de luxe, les cues eren impressionants. A partir del 1987 es van fer estrenes, com a Barcelona.

I no només això. Teníem clients de tot arreu: de Barcelona, d'Esplugues, de Sant Just... Majoritàriament, públic de fora. Podíem tenir sis mil espectadors un diumenge. Després es va fer el multicine de l'Eroski i vam notar una mica de davallada, però treballàvem encara bé. Llavors va arribar una altra crisi del cinema, la del 2000, i tots els cinemes vam notar el descens de públic per la irrupció d'internet.

El que ens ha afectat més ha estat la manca d'aparcament al barri de Sant Ildefons. Tot i que tenim el metro a prop, quan s'acaba l'última pel·lícula el metro ja ha tancat.

El meu pare era l'encarregat de tots els cinemes de Cornellà, i jo l'ajudava. Arran de la seva mort, em vaig encarregar del Pisa. Jo el gestionava internament i els propietaris, els Campreciós, portaven la programació. Però fa sis anys els propietaris van vendre el cinema a l'Ajuntament i l'Ajuntament va parlar amb mi i em va preguntar què calia per mantenir el cinema. I van decidir tirar endavant. Aquest cinema no és viable sense ajuda.

És veritat que s'hi perden diners. L'Ajuntament ens va contractar, als deu treballadors que tenia el cinema, sense enganyar-nos, ens va dir que ens hi podíem quedar fins que es requalifiquessin els terrenys. També els vaig avisar que
no seria fàcil tancar el cinema.

Perquè és un cinema molt emblemàtic a Cornellà. En aquests 46 anys s'ha fet una programació molt forta.

Molt dramàtica, amb gent plorant. Jo no podia imaginar que els clients poguessin plorar així.

Només diré que hi ha una plataforma creada per intentar que no es tanqui, i en forma part gent de fora de Cornellà.

Sobretot, que no s'enderroqui i que es quedi com a cinema alternatiu. Tenint quatre sales es poden fer moltes coses, com un teatre. Jo sóc la persona que té menys ganes que el cinema es tiri a terra. Han estat 46 anys vivint aquí.

És clar, quan es va aixecar, s'hi va construir un habitatge on sempre hem viscut. El pis estava fet perquè des d'allà es poguessin activar les alarmes i l'enllumenat.

He llogat un pis, tot i que estic allargant al màxim l'estada al Pisa, sobretot per la meva mare, que té 86 anys i està malalta. I també perquè em sembla que, mentre jo sigui aquí, almenys s'encenen els llums. M'està costant molt, ho estic passant molt malament. Em quedo a l'atur i he de canviar tota la meva vida. Això no és una feina, és una forma de vida.

De tot. Aquest era un cinema familiar, de molta confiança: els pares hi deixaven els nens, nosaltres els vigilàvem i els venien a buscar. Ens comunicàvem molt amb els clients, comentàvem les pel·lícules. Els cinemes d'avui són molt impersonals. Potser per això els clients habituals ens apreciaven tant. Molts clients m'han dit que no tornaran a anar al cinema. Està comprovat, quan tanca un cinema les sales del voltant ho noten, perquè molta gent deixa d'anar al cinema.