Rajoy al F.T

L'actualitat més rabiosa obliga a parlar de Rajoy i, un cop ventilada aquesta qüestió, fer esment de les novetats que no paren de produir-se. Durant dues hores, al Palau de la Moncloa va intentar explicar per què estava decidit a no canviar de línia d'actuació, entre d'altres motius, perquè pensa que la seva estratègia aviat donarà resultat. Diu que en el primer any de mandat ha reduït el dèficit públic en una situació de recessió. Es vanta també d'haver dut a terme reformes estructurals com ara la laboral o la de la banca. Els entrevistadors del Financial Times (F.T.) Buck i Barber són bons i fins observadors i atribueixen al primer ministre espanyol l'aspecte de rectitud pròpia d'un senyor de petita ciutat de províncies, en clar contrast amb l'efervescència d'Aznar o el lideratge carismàtic del socialista Felipe González. Els ciutadans veien indecisió i procrastinació del gènere “mañana, mañana” on ell hi veu calma i prudència. Té l'experiència d'haver perdut dues eleccions i vol que les empreses del país recuperin la competitivitat. Tanmateix, no tothom comparteix el seu optimisme. Els crítics diuen que la incipient revifalla és conseqüència de la confiança que aviat hi haurà una intervenció del Banc Central Europeu, Rajoy ho nega amb vehemència, però no estalvia elogis a Mario Draghi, el president del BCE, que al setembre va llançar un salvavides als països més endeutats. A més a més.

Rajoy nega que no demani el rescat per motius d'orgull nacional, però quan diu que va prendre la decisió correcta i més convenient per a Espanya sona que, si no és orgull, s'hi assembla molt. És cert, però, que la jugada, de moment, li està sortint bé i a les dues últimes col·locacions de bons, la reacció dels mercats ha estat positiva, cosa que és lícit interpretar com un primer senyal de recuperació de la confiança dels inversors. La balança comercial per compte corrent ha passat a tenir superàvit. Nogensmenys, els pronòstics són d'una reducció del PIB d' un 1,5% per a l'últim exercici. I queda també pendent de pal·liatius el monstruós nivell d'atur i, sobretot, diu el F.T., el problema de Catalunya, on creix el sentiment independentista. Quan Rajoy afirma que el món va en direcció contrària a la secessió no resulta convincent del tot, perquè, sense anar més lluny, hi ha l'exemple del referèndum d'Escòcia, amb la plena col·laboració del govern britànic i apuntant cap a més amunt, el debat de si el Regne Unit ha de seguir formant part de la Unió Europea. Fins aquí, el que va donar de si l'entrevista. Tractem de veure ara un moment quines són les circumstàncies presents a fi de valorar si podran representar alguna aportació positiva. El primer punt adversatiu és haver adreçat el missatge a Alemanya tot demanant-li d'empènyer el carro dels que no havien fet els deures. I realment, la cancellera Merkel no estarà per gaire solidaritat després de perdre les eleccions de la Baixa Saxònia i amb l'horitzó de les generals que ja obliguen a concentrar-se en temes interns i no en ajuts al conjunt de la zona euro. Pel cantó favorable hi havia a mitjan gener milers de milions que s'invertien en fons de capital, a nivells que no s'havien vist d'ençà del setembre del 2007. Un altre punt positiu era que Berlín estava disposada a negociar la unió bancària. A més a més, la Unió Europea preparava nous projectes per dotar el fons de rescat dels bancs (€500.000m) de més mitjans i més agilitat a part que els 17 països del Fons Europeu d'Estabilitat facin aportacions injectades per salvar bancs. En tot cas, la cancellera alemanya rebutja la idea de mutualització dels deutes sobirans. Mentrestant, el president de la Reserva Federal dels EUA Bernanke ha indicat la necessitat de combatre l'atur mitjançant una política monetària que situï els tipus d'interès al més a prop possible de zero en un esforç per supeditar les decisions monetàries a la lluita contra l'atur, cosa que és la primera vegada que es farà. Aquesta històrica novetat es mantindrà efectiva mentre el nombre d'aturats superi el 6,5%. Després, els interessos es mantindrien baixos mentre la inflació no sigui superior al 2,5%.

Un avantatge suplementari és que la política monetària passaria a ser més transparent i previsible. Per cert, a l'últim recompte, als EUA en començar l'any s'havien creat 155.000 llocs de treball en un mercat que al novembre tenia un 7,7% d'atur. Així, doncs, quan el govern alemany rebutja la petició de Rajoy que assumeixi la responsabilitat d'una política d'estímul (ratificada en una reunió a porta tancada del PP europeu a Limassol - Xipre, amb absència de Rajoy i presència de Merkel i set caps de govern més) és bo saber que hi ha d'altres locomotores ben resilients com la dels EUA, perquè la d'Alemanya, si no va a tot gas, pot convertir Espanya en un contribuent net de la UE. Pel que fa als EUA, és bo de recordar el que va escriure Martin Wolf sota el títol de Per què Nord-amèrica guanyarà la guerra global de les monedes: als EUA treballen per imposar la seva voluntat sense friccions pels tipus de canvi a través d'una inflació generalitzada o forçant un tipus de canvi a pujar en relació amb el dòlar. O com ha dit Wolfgang Münchau, l'única cosa que ens ha de preocupar de la crisi de la zona euro és l'impacte de l'austeritat sobre el creixement. De totes maneres l'entrevista de Rajoy va quedar eclipsada per la capçalera de primera plana i la pàgina dedicada a Pep Guardiola pocs dies després al mateix diari. El Bayern de Munic ha fitxat l'home més desitjat, el que va fer un club que meravella el món sencer. Per a Rajoy queden temes espinosos com l'escàndol de corrupció que afecta el PP i com alguns detractors dintre dels seus rengles el fan servir per desqualificar-lo encara que el tema esquitxi de ple els seus enemics. El dia 27 va a Madrid la troica de control de l'any a càrrec de la UE, el BCE i l'FMI. Es trobaran, és clar, amb el cas com un cabàs de Rato que s'ha vist obligat a rectificar la declaració al jutge i admetre que feia negocis personals amb banca Lazard d'on a més cobrava igual que de La Caixa (també negocis aquí?). Segons explica Carlos Segovia a Mercados. Sia dit de passada que amb Aznar al poder el seu “chuti” a CajaMadrid, Miquel Blesa, va nomenar Bárcenas membre de “cupo” PP a la gestora de fons Gesmadrid. Deixant de banda les consideracions morals i estètiques, és legal i compartible liderar la sortida a borsa d'un banc i percebre retribucions i tenir negocis personals amb una altra entitat financera i eventual competidora?