Si plou, res millor que un bon paraigua
Això és el que devia pensar Jack Brabham quan en els segons entrenaments del Gran Premi de Mònaco de l'any 1970 es va aturar al box i va fer un parell de voltes al circuit d'aquesta manera tan surrealista
Si la qualitat de la imatge deixa molt a desitjar –l'original és una foto de 10x15, feta amb una càmera molt senzilla, i no dóna per més–, el que mostra, en canvi, és absolutament impossible que deixi indiferent. Sí, un cotxe de fórmula 1 rodant al circuit de Mònaco amb el seu pilot protegint-se de la pluja amb un paraigua. I compte, no pas un pilot qualsevol, sinó Jack Brabham, tres vegades campió del món (1950, 1960 i 1966) i, aquell dia, a l'edat de 44 anys complerts un mes abans.
El 8 de maig del 1970 (divendres) els segons entrenaments lliures del gran premi de Mònaco es van fer sota un cel grisós i amb plugims. Cap al final de sessió, va caure un xàfec i tothom es va anar aturant als boxs donant per bona la feina feta. Però, en un moment determinat, el silenci que imperava als carrers de Montecarlo es va trencar amb el brogit del motor d'algú que va decidir tornar a la pista. I davant la incredulitat dels allà presents, Jack Brabham es va permetre fer dues voltes amb una mà al volant i l'altra subjectant un paraigua.
Una imatge impagable en el preludi de la tercera prova del mundial d'aquell any i tenint com a protagonista l'home que el 7 de març havia guanyat a Kyalami (Sud-àfrica) el primer gran premi de la temporada i havia sortit des de la posició preferent en el següent, el 19 d'abril al circuit del Jarama, a Madrid. Una imatge del tot inimaginable en la F-1 actual. Només una pregunta: Quina seria la reacció de Bernie Ecclestone si algú gosés fer això?
Un triomf que se'n va anar en orris en l'últim revolt
La nota distesa que Jack Brabham –constructor dels seus propis cotxes– va protagonitzar aquell divendres va ser simplement això, una anècdota qui sap amb quin motiu. A partir d'aquell moment, però, el divertiment va donar pas a la seriositat i rigorositat en la feina. Més encara quan, tenint present el bon inici de campionat, Brabham creia en les seves possibilitats de tornar a ser campió. Quart a la graella de sortida, el veterà pilot australià va guanyar una posició en l'arrencada del gran premi i es va situar rere Jackie Stewart (líder) i Chris Amon, posicions invariades durant 21 voltes (de 80). Al final de la 22a, Brabham va avançar per l'interior el March d'Amon i cinc voltes després Stewart (també amb March) abandonava amb problemes d'encesa del motor. Brabham quedava com a líder de la cursa però amb Amon sempre a poca distància, fins que en la volta 61 el neozelandès va plegar amb una bieleta de suspensió trencada. Amb més de 10 segons de marge sobre Jochen Rindt (Lotus), l'australià semblava anar directe cap al seu segon triomf a Mònaco. Però entre la calma amb què es va agafar les cinc últimes voltes, el temps que va perdre avançant un doblat i l'atac fulminant de Rindt, els últims metres de cursa van ser dels que fan posar dempeus el públic. Neguitós, Brabham va cometre en l'últim revolt (l'angle del Gasòmetre) un dels seus escassos errors. I Rindt en va dir bé.