Fi de partida
El dret a decidir ha vingut per quedar-se a Catalunya
Queden poques peces a l'escaquer. Tots els moviments possibles ja s'han practicat; totes les tàctiques, estratègies i maniobres imaginables ja s'han executat. El joc podria arribar a la seva fi d'un moment a l'altre. Només cal el coratge suficient per decidir-ho. Deixar caure el rei. I llavors, és clar, tornar a començar.
Aquesta és, segons la meva opinió, la situació actual del sistema monarquicoparlamentari espanyol sorgit de la segona restauració borbònica. El pacte de la Transició, lligat a l'oligarquia i l'amiguisme que se n'ha beneficiat durant dècades, està perdent el seu alè. Atònits, superant de molt les nostres pitjors sospites, assistim a un espectacle absurd d'acusacions, querelles i despropòsits. Com més va, més evident és que l'Estat espanyol està en un cul-de-sac de dimensions històriques. La pantomima del debat de l'estat de la (inexistent) nació n'és una prova. Els casos de corrupció, sumats a la farsa de l'espionatge, donen una bona mostra de la talla de molts dels seus protagonistes. Les jugades que havien fonamentat aquest règim que avui expira se'ns mostren amb cruesa i transparència. En destacaré tres.
Males companyies. La connivència entre la casta política i el poder econòmic és escandalosa, per bé que no deixa de ser un reflex del domini del capital sobre les institucions polítiques. El fenomen de la porta giratòria que recicla dirigents polítics en directius de grans empreses energètiques i entitats financeres rescatades amb diner públic és insultant. Però a més, els gegants energètics espanyols han mostrat la seva ineptitud en alguns episodis, com ara les apagades del 2010, i han segrestat els seus consumidors durant anys en un subministrament de serveis bàsics enmig de l'opacitat i l'abús. Que al damunt, la crisi la paguin els que menys tenen és horrorós. La indignació, davant de tot això, era simplement la conseqüència de tenir una mínima sensibilitat. Però a la indignació, l'ha seguida l'entusiasme: organitzacions en defensa dels drets dels consumidors, cooperatives d'energia, plataformes d'afectats per la hipoteca i contra els desnonaments... A la ràbia, comprensible i del tot justificada, s'hi ha afegit l'acció ciutadana, envigorida i proactiva.
Monarquia. L'Estat espanyol es fonamenta en la idea de “pàtria indivisible” i el símbol unionista per excel·lència és la monarquia. Negant el dret a l'autodeterminació als pobles que conté, l'Estat es va encastellar des del primer dia en l'immobilisme i la imposició. La bona salut de la institució de la casa reial durant molts anys va contribuir a escampar una pàtina legitimadora a aquest estat general de coses. Ara, però, la monarquia està més qüestionada que mai arran de l'afer Nóos i els seus esquitxos. I no només això. El dret a decidir ha vingut per quedar-se a Catalunya. Les accions antimonàrquiques de rebuig com la crema de fotografies del rei o el mateix “català emprenyat” s'han metamorfosat en accions constructives com les consultes per la independència o el ressorgiment del republicanisme. Novament, l'esbronc ha estat necessari. Però ara, també, convé gestar una alternativa il·lusionant.
Repressió desfasada. El Tribunal d'Estrasburg ha hagut de picar la cresta a l'Estat espanyol en diverses ocasions per les seves desfasades pràctiques repressives. A Catalunya, per exemple, l'ús de les bales de goma a manifestacions i les multes indiscriminades a vaguistes són casos recents d'aquestes pràctiques. La solidaritat està fent front a les multes i l'organització de la ciutadania forçarà un canvi de model en la seguretat.
S'obre un procés de ruptura amb el joc de sempre, una escletxa d'esperança. Reduir-ho a la lògica dels partits polítics seria fer-ho fracassar i allargar l'agonia d'aquesta embogida partida. La mobilització al carrer és més necessària que mai. Només depenem de nosaltres mateixos –i per això, almenys en aquest sentit, ja som independents.