El temple de la boxa

Un disgust

Qui «va tenir un gran disgust el dia que el van enderrocar» va ser la dona de Josep Gironès, un boxejador català que durant els anys trenta va ser un ídol de masses, al nivell del futbolista blaugrana Josep Samitier. Gironès no va arribar a combatre al Price i, acabada la guerra, es va haver d'exiliar per haver estat escorta personal del president Companys. Segons el llibre de Joaquim Roglan dedicat a Gironès, Combat a mort, la dona del lluitador, Dolors Vilella, que s'havia quedat a Barcelona, va fer de dependenta d'una parada de bombons i llaminadures del Price, on es va jubilar.

Els quatre propietaris de l'edifici el van vendre a Núñez i Navarro per 48 milions i mig de pessetes. La premsa de l'època especulava amb la possibilitat que la immobiliària hi aixequés un edifici singular o un banc. Va acabar-hi fent un bloc de pisos a l'estil dels setanta, que contrasta amb la filera d'edificis del davant, encara d'estètica Eixample.

El gran ressò de la figura de Gironès dóna idea de l'arrelament de la boxa als anys trenta, considerada, amb el futbol, «un dels primers esports veritablement populars i espectaculars» a Catalunya. Segons l'historiador Gerard Pedret, dins aquest procés cal situar «la proliferació de grans instal·lacions dedicades a la boxa com el Gran Price», que substitueix el vell saló de ball Bohèmia Modernista. Roglan descriu el «nou» Price així: tenia «una gran sala rodona per a espectacles de ball, boxa, bàsquet, conferències i tota mena d'actes»; la sala estava voltada de dues plantes amb unes característiques llotges i «una graderia volant» que només «servia per als espectacles esportius». La capacitat era d'entre 4.000 i 5.000 persones. Un gran cafè, dos bars interiors, dos gimnasos amb dutxes i vestidors completaven l'equipament.

Els primers mesos va acollir sobretot balls (com l'«extraordinari ball de primavera per a la proclamació de la pubilla carnissera» o un ball de carnaval batejat com «El mercat de Kalaff»), altres activitats festives i mítings, fins que l'abril del 1935 va ser saludat l'inici de les vetllades de boxa. La Veu de Catalunya, que el destaca com un «modern local», explica: «Ahir a la nit va inaugurar-se per a reunions de boxa l'antic local de la Bohèmia, avui Gran Price, restaurat magníficament, i molt adient per a celebrar-hi espectacles d'aquesta mena per la gran visualitat que té.»

Els mítings polítics són constants fins al final de la guerra. De fet, un parell de mesos després de l'aixecament militar, la CNT confisca el Price. Dretes i esquerres hi fan mítings en les últimes eleccions abans de la guerra, i després, tot el bloc republicà, amb personalitats com ara el president de la Generalitat, Lluís Companys, o el màxim dirigent del POUM, Andreu Nin. Aquesta etapa té un contrast escabrós: les «conferencias cuaresmales» que s'hi faran després, del 1951 al 1970, inaugurades pel bisbe Modrego, home del règim i procurador a les Corts franquistes: misses i sermons dalt del ring, amb sotanes fins als peus. El local de Sant Antoni va ser tan popular com polivalent: s'hi va fer circ, tornejos de bàsquet, campionats d'halterofília i gimnàstica, concursos de perruqueria i mecanografia, concerts dels Sírex, Lluís Llach, Raimon, José Feliciano...

«La meva oficina»

Nascut a Bilbao el 1937, José Miguel Sánchez Merayo arriba a Barcelona cap al 1955, quan ja feia alguns anys que boxejava. «Tots somiàvem anar al Price, era una cosa gran», rememora. De la mateixa colla i lleva que el destacat lluitador Ben Alí, Merayo va estar actiu fins a principi dels seixanta, quan ho va deixar per dedicar-se al taxi: en total va fer 263 combats, una quarantena dels quals al Price. «Era com la meva oficina.» Allà va ser proclamat per primer cop campió de Catalunya, i es va forjar el boxejador que guanyaria el campionat d'Espanya del pes ploma el 1959. «La gent em coneixia, hi havia molta afició, jo sortia quasi sempre l'últim», després d'un parell d'hores de combats. «No li he vist mai un ull de vellut», postil·la la seva dona. «Si li deien El Caballito!» –etziba–, per la seva habilitat en esquivar els cops. Ja de gran, Merayo ha tret del carrer molts joves fent-los de preparador de boxa.

Un altre exboxejador que guarda un dolç record del Price és Josep Vega, de 62 anys i que viu a Òrrius (Maresme): «M'estimaven molt, allà, sempre era ple a rebentar i hi havia un públic preciós, que ho vivia i sabia aplaudir.» Calcula que hi va fer 45 combats. Vega va néixer al País Valencià i va venir a Catalunya també per dedicar-se a la boxa (pes lleuger), on va combatre fins a final dels seixanta, quan tenia uns 22 anys. A través del seu mànager i amb altres boxejadors, es van instal·lar al poblet d'Òrrius. Explica Vega que combatia cada setmana, i de vegades dos cops en una mateixa nit. Aquella època els boxejadors podien viure d'aquest esport: als anys seixanta per cada combat pagaven 30.000 pessetes. «Ara, de la nit en fèiem dia...», evoca, sorneguer.

Puyal ho va radiar

El 1968 el periodista Joaquim Maria Puyal va entrar a treballar a Ràdio Barcelona, i un dels primers encàrrecs que va rebre va ser la retransmissió de combats de boxa. Mai n'havia vist cap. Per tant, la primera feina va ser assessorar-se. Per radiar els combats del Price, recorda que «tenia el micròfon al costat del quadrilàter, i el peu dels boxadors al costat del nas». Puyal ha explicat a aquesta revista que «el públic estava molt a sobre, hi havia molt de fum» (s'hi podia fumar). Si hi havia un gran esdeveniment pugilístic, obrien la plaça de toros de la Monumental o el Palau d'Esports, però si no, el Price «era el lloc clàssic de la boxa», certifica. «Aquí van passar campions molt importants»: menciona Robinson García, José Hernández (un sordmut campió d'Europa), en Tarrés, El Sombrita («un canari amb la cara tacada»), Ben Alí...

«Hi havia una gran tradició de boxa i en aquell moment no estava qüestionada per ningú», precisa Puyal. Encara que el públic fos sobretot d'homes, aquells anys tenia un paper social del tot «transversal»: ni era «suburbial» ni significava «cap mena de lumpen». Per què ha reculat tant? «Després va generalitzar-se l'opinió que una societat avançada no pot permetre's que dos s'agredeixin en públic», reflexiona. Després del Price «va continuar havent-hi boxa, però en llocs més reduïts i semiamateur». De fet, durant els setanta, alguns articles de diari atribueixen l'inici del declivi de la boxa al tancament d'aquest local.

Un dels que es van aficionar a la boxa arran d'anar al Price amb el pare va ser l'escriptor David Castillo. «El públic era d'entrepà, aleshores era un esport molt ben considerat, molt per la classe treballadora, això d'ara és inexplicable». I rebla: «És l'esport més complet que hi ha, però comença a haver-hi una nova que ja no té tants prejudicis.»

La infantesa de molts barcelonins que ara voregen la seixantena va consistir a anar a veure lluita lliure al Price els diumenges al matí, amb el pare. Les matinals d'aquesta lluita teatral –sovint amb lluitadors disfressats de bons i dolents– copen molts records. «Era molt divertit», ressalta l'escriptor Ferran Aisa, que anys després hi veuria un concert de Llach. Per Aisa, el Price forma part de la tirallonga d'edificis emblemàtics –amb valor arquitectònic o sense– que Barcelona ha enderrocat», engrunant així «la memòria col·lectiva». Amb 12 anys, el poeta Paco Fanés, que hi vivia a tocar, també hi havia anat («de vegades queia un lluitador a terra, a tocar teu»). Fanés guarda com un tresor la fotografia d'un lluitador molt popular, desfigurat per la malaltia rara que patia: Maurice Tillet, «l'Àngel Francès», que el 1952 –a la foto– també va passar pel Price.

«Era una gran comèdia, una actuació molt creguda per ells mateixos», relata el fotògraf Jordi Sarràs, que amb 17 anys prenia imatges de la lluita lliure. «Tot era fantasmagòric, molt auster i fosc i amb sensació de brut, ple de burilles.» Com Fanés, Sarràs després hi veuria Pau Riba en concert, amb un «so impressionant». Va ser el 1970, el mateix any que el Price dels Poetes va aplegar-hi el bo i millor de la poesia catalana (Pere Quart, Espriu, Ferrater...). El poeta Francesc Vallverdú en va ser un dels organitzadors i recitadors: «Es va omplir i molta gent en va quedar fora, hi havia un ambient que es tallava, es veien policies pertot.» Aquell 1970, Pau Riba va entrar amb una moto a l'escenari de la sala de boxa per presentar Dioptria. A les acaballes de la vida del Price, sembla una imatge prou kitsch per relligar tots els fragments de vida que hi van concórrer.

Més fotografies i la crònica d'una vetllada de boxa a Mataró, en l'edició en paper de la revista Presència.