Autoestima, espai mental i corresponsalies de TV3

La força d'una llengua es mesura amb molts criteris diferents, entre els quals el nombre de parlants és tan sols el més objectiu. Així, per exemple, és probable que a escala mundial el noruec, amb els seus cinc milions de parlants, sembli una llengua més forta, més prestigiosa i més moderna que el malaiàlam, parlat per trenta-cinc milions de persones a l'Índia. Injustament, la riquesa dels països, la seva influència política, diplomàtica i cultural són elements determinants per confegir la imatge mental d'una llengua, tant a l'interior com a l'exterior del territori on es parla. També, és clar, és determinant el seu estatus legal, com se sap a la Unió Europa en què els tres-cents mil parlants de maltès tenen una llengua amb més reconeixement oficial que els nou milions de catalanoparlants. Aquests i altres criteris, a vegades bastant subjectius, configuren allò que és cada llengua, és a dir el territori mental de cada parlant. La pregunta «On comença i on s'acaba la meva llengua?» no és teòrica sinó que remet a la profunditat de l'imaginari assumit per cada comunitat lingüística.

Aplicat al nostre cas, la pregunta «on comença i on s'acaba la llengua catalana?» va molt més enllà dels límits geogràfics fixats pels lingüistes. És una pregunta amb diverses direccions, començant per la direcció temporal: tots els catalanoparlants saben quan va néixer la llengua catalana? Tenen una idea prou exacta del seu recorregut de segle en segle? Certament, no. I això afecta el recorregut futur de la llengua: és més fàcil imaginar la seva llengua rica i plena al segle XXIII si se sap que era rica i plena al segle XIII. I sobretot, és més fàcil voler que continuï sent rica i plena si se sap que va ser-ho, i si se'n coneix les vicissituds, si se sap com i per què ha estat condemnada a mort tan sovint i com i per què mai no ha mort.

És clar, aquesta pregunta afecta també l'espai i, doncs, els mapes. Tots els mapes: lingüístics, polítics, de carreteres i del temps. Perquè la força real d'una llengua depèn també de la força mental dels seus parlants i aquesta força mental es reflecteix en els mapes que utilitzen aquests parlants, activament o passivament. El que importa del mapa del temps de TV3 no és que permeti saber quin temps farà als territoris catalanoparlants que envolten Catalunya sinó que visualitza un espai comú. O, si més no, una possibilitat d'espai comú. Aquest mapa fabrica autoestima ja que recorda que existeix una realitat –oficiosa però de carn, ossos i saliva– més enllà de la legalitat vigent de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Aquest mapa obre la porta a una assumpció completa de la llengua catalana i per això és tan important i, en certs cercles, tan odiat. I per aquesta mateixa raó la desaparició de les corresponsalies de TV3 a la Catalunya Nord i a Andorra –i també, encara que sigui intern al Principat, a les Terres de l'Ebre– és una catàstrofe. Aquestes desaparicions redueixen l'espai mental de Catalunya i, doncs, de la llengua catalana. I no importa gens si és veritat o no, com m'ho han preguntat algun cop, que Pere Codonyan i jo mateix siguem els dos últims catalanoparlants de la Catalunya Nord. El que importa és que la Catalunya Nord, com a tros de Catalunya, hauria de ser part integrant del territori mental de qualsevol català del Principat. Que la crisi econòmica serveixi a reduir aquest espai mental a les detestables Quatre Províncies és un indici greu del possible encongiment d'aquesta terra nostra que, com ho deia Pere Quart, és «tan petita que la somio completa». Aleshores, si no és demanar massa, aconseguim sense tardar gaire la independència de Catalunya i veiem tot seguit com reactivar un espai mental que sigui de debò complet. La llengua catalana ho necessita i nosaltres, doncs, també.