Per la Catalunya gran
La setmana passada el líder d'Unió i portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, parlava a Madrid sobre el diàleg i sobre el concepte de l'“Espanya gran”. Ho va fer en el mateix fòrum, el Nueva Economía, on el president Mas va deixar clar el setembre que havia canviat per sempre el llenguatge entre Catalunya i Espanya. Allí on Mas va sentenciar que Catalunya començava un camí cap a l'estat propi, Duran va receptar vies d'entesa i reconducció de les distàncies. Crec que és un error creure i dir que són dues línies discursives incompatibles: és tant com dir que Cambó, Prat de la Riba i Macià treballaven amb objectius oposats.
La divisió del treball ha de ser un mètode que ara hem d'assumir com una virtut. Queda clar que l'aposta per una “Espanya gran”, que va des del general Prim fins al president Pujol, és una aposta fallida i inviable. Que no hi haurà plurinacionalitat, ni federalisme, ni reforma constitucional que encaixi la nació catalana en un projecte tan anticatalanista com és l'espanyol: l'objectiu és impossible, i així s'ha demostrat. Ara bé: que Catalunya i Espanya siguin realitats nacionals antagòniques i incompatibles, com crec que és evident des de fa com a mínim un segle, no significa que no puguin dialogar i conviure i arribar a acords en diversos aspectes. Espanya haurà d'entendre que, per la via de tancar del tot l'aixeta al desenvolupament econòmic i social de Catalunya, només accentua les ànsies sobiranistes i fa més profund l'abisme. I els catalanistes també hauran (haurem) d'entendre que, per la vida del “nosaltres sols” i del simple desig, no s'aconsegueixen ni els objectius ambiciosos ni la supervivència diària. Que serem independents? Segurament sí. Però ser independents implica un complement directe, una entitat de la qual esdevens independent: i amb aquesta entitat cal dialogar, abans i després del trencament. No podem fer com si no existís, com no ho fa Escòcia envers el Regne Unit.
Però més enllà del fons, hi ha un defecte secular en el qual no podem tornar a caure: les acusacions de traïdoria i les escissions. ERC, CDC i UDC han d'unir-se en una sola formació? No, no demano tant, ni de bon tros: simplement em conformo que en aquest moment històric ens guardem els conceptes de traïdoria a la butxaca i sumem tothom qui sigui sumable en la defensa del dret a decidir. És fonamental que la transició nacional no sigui cosa d'un sol home ni d'un sol partit, que no sigui només un “experiment nacionalista”, que es tracti d'un exercici democràtic ciutadà. En això sembla que hi està d'acord Duran i Lleida, i que també hi està d'acord últimament el PSC: en aquest moment històric, doncs, compte amb trencar-nos i amb acusar massa. Possiblement alguns dels esmentats votaran que “no” en una eventual consulta, i faran campanya en aquest sentit, però de moment empenyeran (segons diuen) a favor que la consulta es produeixi. Concedim-los-hi, sense escepticismes. Fem un moviment de país per l'exercici democràtic de l'autodeterminació, no un marcatge de bons i dolents.
Quan arribi el moment de votar el gran tema, ja podrem jutjar amb qui estem més d'acord i amb qui menys. Però una transició, com va ser la transició democràtica espanyola, no es fa a la mida d'un de sol: és de tot el país, molt majoritàriament, per canviar tot un paradigma. Segurament Mas i Duran no votarien el mateix en una consulta: però tots dos creuen que cal que se celebri. Mà estesa, doncs, i mà estesa al PSC. Molts creiem que el nacionalisme català no ha de continuar creient en cap “Espanya gran” que no vindrà, però sí que podem creure en una “Catalunya gran” que no es deixi dividir. Que no entri en desqualificacions internes innecessàries, que sumi i que no resti. Recordem l'advertiment d' Aznar: abans es dividirà Catalunya que Espanya. Per tant, no li donem aquest gust. Siguem implacables amb els que en aquest moment rebutgen els matisos del catalanisme. Tota generositat i tot diàleg han de ser benvinguts. Ja ens trobarem democràticament separats per les esperades urnes. I per cert: guanyarem els del sí.
