122. Francesc Macià i Llussà

Francesc Macià i Llussà era fill d'una família de comerciants d'oli de les Borges Blanques, tot i que ell va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d'octubre de 1859. Amb setze anys, ingressà a l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara i féu carrera –malgrat no poder intervenir tal com volia a les guerres de Filipines i Cuba– fins assolir el rang de tinent coronel. Instal·lat a Lleida, on s'havia casat i ocupava una posició notable, el 1907 va concórrer a les eleccions generals com a candidat de Solidaritat Catalana, apadrinat per la Lliga Regionalista. El fet que no hagués condemnat l'assalt de militars de la guarnició de Barcelona a la seu de la revista satírica catalanista Cu-Cut! i el seu pas a la política l'acabaren enfrontant amb l'exèrcit, que finalment va abandonar. Malgrat la ruptura posterior de Solidaritat Catalana, arran de la crisi de la Setmana Tràgica, Macià conservà el seu escó a Madrid com a diputat independent fins al 1923.

Macià no va fer un gir cap al nacionalisme radical fins acabada la Primer Guerra Mundial. Hi influenciaren el desencant, la denúncia de la política espanyola i un escepticisme gairebé total que era impossible de regenerar-la. El novembre del 1915 va fer un acte de gran transcendència pública: va anunciar que abandonava les Corts després de fracassar en l'intent de remodelar els projectes governamentals a l'entorn de la marina, tot i que hi va tornar un any després, repetint escó en unes noves eleccions. El 1917, després de fer de corresponsal de guerra als fronts francesos, assumí per primer cop el revolucionarisme. El 1919, creà la Federació Democràtica Nacionalista i accentuà el seu discurs nacionalista radical. Un any abans havia protagonitzat un incident en l'acte de lliurament de l'Estatut d'Autonomia al Palau de la Generalitat. Va irrompre en el saló presidencial sobre les espatlles d'uns incondicionals i denuncià el projecte perquè mantenia, segons va dir, els vincles de dependència envers el poder central. Es dirigí al balcó del Palau i arengà el públic de la plaça Sant Jaume tot dient-los que era partidari de la independència de Catalunya. L'endemà d'aquests fets es convocà un acte en què aparegué per primer cop la bandera independentista.

Macià, a poc a poc, es va convèncer que calia una acció armada per convertir en realitat la ruptura amb Espanya. El 1922 creà Estat Català per impulsar la lluita armada. El juny del 1923 féu el seu darrer discurs a Madrid, en què es declarà separatista. El cop militar de Primo de Rivera l'obligà a exiliar-se el setembre del 1923. Fins al 1926 s'abocà a la preparació d'un moviment revolucionari per derrocar la dictadura i instaurar la república catalana. El 1926 féu un intent d'envair Catalunya des de Prats de Molló però el van detenir a l'Estat francès. El 1927 marxà a Amèrica, on s'hi estigué fins al 1928. El 1930 va caure el dictador i això propicià el retorn legal de Macià a casa el 1931, i hi presidí la conferència de forces que acordaren constituir Esquerra Republicana de Catalunya.