1933-1940
123. Lluís Companys i Jové
Un home que mor afusellat defensant les llibertats del seu país que són furtades pel dret de conquesta d'una guerra civil cruenta que s'acarnissa amb Catalunya
Lluís Companys i Jové va néixer al Tarrós, a l'Urgell, el 1882. De ben jove va demostrar tenir vocació política, que va combinar amb el periodisme, i va arribar a ser fundador i director de diverses publicacions. La carrera pròpiament política la va iniciar el novembre del 1917, quan fou escollit regidor a Barcelona pel Partit Republicà Català (PRC). La mort de Francesc Layret va fer recaure en ell la defensa de l'escó que el PRC tenia per Sabadell. Va aconseguir l'acta de diputat el 1920, la qual cosa l'obligà a renunciar al càrrec a l'Ajuntament de Barcelona, i va repetir tres anys més tard. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou detingut el 1924 i va passar un mes a la presó Model.
Tot i que Companys no participà directament en els complots insurrectes del nacionalisme intransigent, sí que va prendre part en una trama civil i militar per derrocar el dictador. La conjura, que s'havia de portar a terme els primers mesos del 1929, va fracassar i Companys va tornar a ingressar a la presó durant uns mesos, una situació que es va tornar a repetir el 1930, en què, arran dels fets de Prats de Motlló protagonitzats per Macià, va subscriure un manifest que el defensava públicament.
Companys va ser una de les persones rellevants que intervindran en el procés de fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el 1931. El 14 d'abril d'aquell mateix any, després que ERC guanyés les eleccions, va deixar una petja inesborrable en Companys. El polític es va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona i va exigir a l'alcalde que li cedís el lloc, d'acord amb el seu triomf electoral. Així s'esdevingué, i Companys sortí al balcó consistorial i va proclamar la República Catalana, la qual cosa provocà que Macià proclamés l'Estat Català des de la balconada del Palau de la Diputació. Els fets es precipitaren i es va nomenar Companys governador civil de Barcelona. Ell mateix fou l'encarregat de mantenir la pau en un moment de forta maror.
El maig del mateix any obtingué un escó a Madrid i fou designat cap de la minoria catalana a la capital de l'Estat. Seva va ser la tasca d'aconseguir que les Corts aprovessin l'Estatut de Núria, víctima del ribot madrileny abans que s'aprovés el 1932. Amb l'Estatut revestit de legalitat es convocaren eleccions al Parlament, que van fer Macià president de la Generalitat à i Companys, president del Parlament. Foren uns anys políticament molt intensos per a Companys que va acceptar encapçalar el Ministeri de Marina espanyol, al capdavant del qual només s'hi va estar tres mesos.
La mort inesperada de Macià el 1933 convertiren Companys en president de la Generalitat, càrrec des del qual va decidir formar un govern de concentració. L'octubre del 1934, el govern de la Generalitat s'aixecà contra el govern dretà espanyol de la República, arran de la convocatòria d'una vaga general que volia fer caure el govern. Això provocà una onada revolucionària a l'Estat, que en el cas de Catalunya durà només unes hores. El preu que pagà el Principat fou molt alt: el 2 de gener del 1935 se suspengué l'autonomia i Companys i diversos consellers van ser empresonats i condemnats a 30 anys de presó per rebel·lió. El febrer del 1936 fou amnistiat, i el Parlament reprengué les seves funcions.
EL PRESIDENT MÀRTIR
El 18 de juliol del 1936, el general Franco es revoltà i encetà una guerra civil que es va allargar tres anys i va acabar amb la derrota de l'exèrcit republicà. A principis de febrer del 1939, Companys s'exilia a l'Estat francès i fixà la seva residència a París, on també es traslladà la Generalitat. L'ocupació alemanya de París el 1940 obligà a traslladar el Consell Nacional de Catalunya, que ostentava part de la representació del país, a Londres. El 13 d'agost del mateix any, Companys fou detingut a La Baule per agents alemanys i traslladat a l'Estat espanyol. Se'l sotmeté a un consell de guerra que el condemnà a mort. Fou afusellat el 15 d'octubre del 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.