124. Josep Irla i Bosch

Aquest polític i empresari nascut a Sant Feliu de Guíxols encarna com cap altre la figura del president de la Generalitat a l'exili. És l'únic president contemporani que no arriba a trepitjar com a tal el Palau de la Generalitat. És un home força desconegut per les circumstàncies històriques i, segons alguns experts, oblidat per raons polítiques. Durant la formació de la Solidaritat Catalana havia estat regidor de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, alcalde quan va esclatar la Setmana Tràgica, diputat provincial durant la Mancomunitat, comissari de la Generalitat a Girona a l'inici de la República, president del Parlament català al final de la Guerra Civil espanyola i president provisional de la Generalitat durant catorze anys, tots a l'exili.

El 1939 també es va instal·lar a París. Allà impulsà la Fundació Ramon Llull per salvaguardar la llengua i la cultura catalanes. Amb l'entrada de les tropes nazis a la ciutat, la fundació és ràpidament ocupada per agents franquistes, que confisquen tot el que hi troben. El 1940, les autoritats franceses el confinen a Le Mans, d'on pot fugir aprofitant el descontrol dels primers mesos de la guerra europea per marxar a Ceret, on rebrà la notícia de l'afusellament de Companys. La mort de Companys el converteix automàticament en el president interí de la Generalitat en ser president del Parlament. Tot i que l'Estatut interior establia que Irla havia de reunir els parlamentaris en un termini màxim de vuit dies, la diàspora provocada per l'exili –amb polítics catalans a Anglaterra i d'altres a l'Amèrica del Sud– ho fan inviable i allarguen la interinitat del nomenament catorze anys.

Una de les seves primeres actuacions com a president és enviar una carta als diputats del Parlament en què els comunica que assumeix la presidència. Per motius de seguretat abandona Ceret i s'instal·la a Cogolin (al departament francès del Var), on es dedica a la fabricació de taps de suro. Les dificultats de moviments en una Europa en guerra provoquen nombroses friccions entre el que resta de la Generalitat i el Consell Nacional instal·lat a Londres, uns malentesos que no es podran resoldre fins que França sigui alliberada i hi hagi major llibertat de moviments.

El 1945, ERC convoca un congrés a Tolosa on es troben les dues parts, cosa que significa de facto la desaparició del Consell Nacional i l'acceptació de la legitimitat d'Irla com a president de la Generalitat. El 14 de juny d'aquell mateix any, Irla decideix constituir un govern que encarrega a Carles Pi i Sunyer. Dificultats polítiques d'índole diversa fan que al setembre Pi i Sunyer presenti la renúncia al càrrec. Irla, però, designa un nou govern que ell mateix presideix. El president català promulga una entesa amb els seus homòlegs gallec i basc per treballar plegats per la recuperació de la normalitat democràtica a l'Estat espanyol.