Un poble que es nega a oblidar

La imatge que il·lustra la crònica és poderosa, tot i la seva senzillesa. Representa la voluntat d'un poble que s'ha refet d'un foc terrible, però que no ha volgut girar full, si més no, no del tot. Ens trobem davant d'una gent que deu anys després vol mirar endarrere per recordar-ho; per recordar la devastació i el dolor, però per damunt de tot per aprendre dels seus errors i per, també, fer bandera de les seves virtuts, que les té.

L'acte central de la commemoració dels 10 Anys del Foc de Maçanet –vegeu informació de la plana 12–, que va tenir lloc ahir al Teatre La Societat de Maçanet de la Selva, ple de gom a gom, era això. Es va fer amb una guió dinàmic i molt treballat, sota el guiatge del periodista Àngel Pons, i hi van participar grans professionals de luxe, que van explicar de primera mà la seva experiència durant el devastador incendi: els fotoperiodistes Jordi Ribot i Joan Castro; el cap de la regió d'Emergències de Girona, Enric Cano; Martí Nogué, sotsinspector del cos de Bombers; Antoni Trincheria, president de la Comissió d'Emergència contra els Focs, i Alfons Surís, president de l'ADF Maçanet. Tots van explicar com ho van viure i tots van estar d'acord que és molt difícil evitar aquestes grans catàstrofes, però que cal treballar de valent i amb recursos per prevenir-les tan bé com es pugui. Catalunya és un gran país, segurament tan petit com diu Llach, i per això està tan densament poblat; les urbanitzacions, allò que Joan Castro va dir de “viure dins el bosc”, tenen els seus riscos.

La Lídia, en Francesc i en Lluís van interpretar la cançó de Sau Això és pot salvar, tot una declaració d'intencions. Es van projectar vídeos i es van veure imatges, potser amb una mica d'èpica amb la banda sonora de Gladiador, però ja se sap que les grans coses a vegades ho requereixen. La imatge de la crònica ens mostra els participants de la taula de debat, que es barregen amb els guanyadors dels concursos de fotografia sobre els focs i el de dibuix. Representa, amb tots els errors que es van fer i els que de segur es poden fer, la ferma voluntat de recordar com un poble va estar a punt de cremar-se i com, en un exercici de solidaritat, tot un poble va lluitar contra un foc que es negava a morir.