Freud i el déu amb pròtesi

Freud escriu l'any 30 del segle passat un interessant treball: El malestar de la cultura. Comença per dir-nos que el que mou la nostra vida és el desig de felicitat. L'home –terme emprat com a referent d'allò humà, com correspon a la seva època– vol ser feliç, vol evitar el sofriment i assolir el plaer. Però topa amb constants impediments: uns, derivats de les pròpies limitacions físiques, ja que és mortal i emmalalteix. D'altres neixen de les resistències del món exterior, que no respon als seus intents de dominar-lo, i per fi topa amb les dificultats derivades de la nostra forma maldestra de regular les relacions humanes ja sigui en la família, en la societat o en l'estat; és a dir, en les nostres formes d'organitzar la convivència, ateses les dificultats que tenim els humans per cedir en la satisfacció dels instints individuals i dotar-nos d'unes normes que ens permetin viure en harmonia.

A partir d'aquí analitza el que comunament entenem per cultura, que va des de la capacitat de creació d'instruments per treballar fusta i pedra fins a l'escriptura i als més prominents avenços de les ciències i l'art. Tots els avenços culturals es produeixen pel que ell atribueix com a tret distintiu de l'home i que és un ideal d'omnipotència i omnisciència. Es somnia com Déu. Un déu, però, amb pròtesi. En una generalització ben pròpia de la cultura de la seva època, Freud centra la seva concepció de l'ésser humà en aquests trets: la voluntat d'omnipotència i omnisciència. Freud, que construeix un dels sistemes més complexos i innovadors del pensament modern sobre la subjectivitat humana, és un genial escriptor: anomena, descriu, t'agafa la mà i et guia en un llarg recorregut per les “realitats” de les quals s'ocupa. Realitats, però, que han dut el seu pensament a dir, i aquest és tan sols un petit exemple, que les dones tenen menys capacitat per “sublimar”, i resulta que “sublimar” és una de les activitats defensives més nobles del psiquisme humà, la font de la cultura, la que dóna fruits més socialitzadors. Ben d'acord amb els corrents del seu temps, deixa les dones al marge de la cultura. Malgrat aquestes limitacions, les seves aportacions han permès desenvolupaments posteriors, molt més pròxims a una concepció més ajustada del psiquisme femení i de les seves circumstàncies.

Podem preguntar-nos, doncs, si és aplicable aquest tret –la voluntat d'omnipotència– a les dones i a la seva història? Elles han volgut i pogut desitjar l'omnipotència i l'omnisciència? O més aviat la seva història ens parla de supeditació, de submissió, de silenci públic, no tan sols en el passat sinó també en el present més actual, arreu del món. I d'altra banda sembla que es va obrint pas un corrent de pensament diferent sobre qui és l'ésser humà. El valor de les seves “conquestes” i la utilització de les seves produccions assenyalen carències i límits que apunten a una presa de consciència, lenta però imparable, sobre la vulnerabilitat humana. El pensament més lúcid està posant en qüestió no solament la definició d'humà com a model calcat dels desitjos virils, en què la meitat de la població no ha tingut ni poder col·lectiu ni veu pública amb què expressar les seves vides i pensaments, sinó també tota una manera d'entendre el perquè d'un món tan violent i esquinçat.

Aquest Home que Freud descriu, aquest déu, necessita tant sols una pròtesi? O potser cal transformar-lo de dalt a baix, en un altre ésser nou, ben sencer, que incorpori la seva vulnerabilitat i hi dialogui? Disposat també a acceptar i retrobar-se amb la necessitat que tenim els uns dels altres, amb les virtuts de la cura, el silenci, les feines i els treballs que durant segles han estat la tasca d'aquesta meitat negada de la humanitat? Potser aleshores resultaria més fàcil practicar formes de conviure, de produir i de relacionar-nos menys destructives per a la majoria de la humanitat.