Manifest contundent, bastit en personatge

Albert Camus posa a la novel·laL'Étranger (1942) el seu manifest vital, existencialista, a la pell d'un personatge: Meursault. Carles Alfaro, amb el suport de Rodolf Sirera, s'ha atrevit a amassar aquella novel·la escrita en primera persona per estirar la trama i, sobretot, per construir un Meursault com a personificació d'aquest manifest existencialista: cadascú és responsable, fins a les darreres conseqüències, de tot allò que fa o deixa de fer.

El repte d'Alfaro a L'estranger és titànic i disposa de dos actors que s'han sabut integrar bé en el projecte, que mostra les dues cares d'un mateix personatge, (contradictori per definició) i combaten junts en favor del text. La diferència d'edat entre els dos ajuda a posicionar les veus en la trama i també a il·lustrar que el destí de la mort és el mateix es tinguin 30 que 60 anys. No hi ha passat ni futur; el que val és el present continu. És un remar feixuc necessàriament que aboca dolls de reflexió, però que costa que mogui les emocions dels espectadors.

La llibertat que implica assumir les conseqüències dels actes propis per tota l'eternitat és més una condemna que un alliberament, en realitat. Perquè no poder-se refugiar en un paradís diví genera una angoixa de cronòmetre que descompta els segons de vida. El mèrit d'Alfaro és que, en aquesta posada en escena, tant el personatge (doble) com els espectadors acaben trobant una certa placidesa a entendre les lleis de la natura i no rebel·lar-s'hi. Deixant-se morir, casant-se o no, escrivint una carta per a un tercer, Meursault es pot cloure en la voluntat de no significar-se. Recorda els remordiments de consciència nuls de Zucco, de Koltès, (Roberto Zucco, en cartell fins demà, al Romea). En aquest comiat hi ha dolçor. Ben al contrari de la buidor d'El malentès (Lliure, 2006), la soledat era freda. Ara, és una mena de xafogor suportable amb una alenada de sal marina que neteja l'ambient.