L'ultralocalisme, remei contra el ‘cosmopaletisme'

A la introducció del llibre Ultralocalisme. D'allò local a l'universal (editorial Afers), Òscar Jané estableix que vivim en l'era del cosmopaletisme. Afegeix que els anhels de grandesa cultural han fet malbé Barcelona fins al punt que ha deixat de ser la capital del país i el punt d'aglutinació de la cultura catalana. “Potser Barcelona està destinada a esdevenir un simple centre de distribució de mercaderies: un pur enclavament logístic.” A continuació, diferents assagistes presenten aportacions ultralocals: concretes, vives, potser extensibles, multiplicables. En resumiré dues.

En el text Iniciació al mite de Figueres, Enric Pujol analitza les raons que van convertir una ciutat entre petita i mitjana com Figueres en un referent de cosmopolitisme i progressisme. Esmenta la base econòmica, la situació geogràfica i també l'elaboració intel·lectual continuada de la pròpia especificitat, aturant-se en aspectes com el lliure pensament, el republicanisme federal, l'urbanisme cívic, l'associacionisme cultural i la proximitat a la frontera, que van fer possible que sorgissin individus com Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Alexandre Deulofeu i Met Miravitlles.

Paül Limorti firma Un grapat d'ametles tendrals: Azorín ultralocal, que analitza la identitat de José Martínez, escriptor del Vinalopó amb vocació castellana que va acabar exportant lèxic català a la llengua veïna: picheles, peroles, perniles i sobretot oxear, transcripció del verb aüixar, que significa “Fer fugir algú amb crits d'amenaça”, format a partir del crit “uix”. El verb azorinià oxear apareix al seu llibre Españoles en París i és el tema d'un article titulat precisament Oxear que va publicar a l'ABC de Sevilla. El mateix Azorín cita La Rouchefoucald per posar-nos sobre la pista: “L'accent du pays où l'on est né demeure dans l'esprit et dans le coeur, comme dans le langage.”

Dalí internacionalitza els paisatges de l'Empordà i Azorín incorpora a l'espanyol el català de Monòver. Són exemples d'ultralocalisme fructífer. Dieu-me pagès, però m'interessa més la Ferrara de Giorgio Bassani i la Mequinensa de Jesús Moncada que no pas el Brooklyn de Paul Auster o el Manhattan de Woody Allen. Em molesten aquestes identitats globals que el centre injecta a la perifèria. Potser perquè vivim temps de fatiga urbana, tot d'editorials dinàmiques sorgeixen o s'instal·len fora del centre (que sol ser la perifèria d'un altre centre). Aquest llibre, el més ultralocalista de tots, és prou coherent per presentar-se amb peu d'impremta de Catarroja, Figueres i Perpinyà.