[D]
0
cultura
Algemesí - 17 maig 2013 8.06 h

ANY ESTELLÉS I ESPRIU - Vicent Nàcher i Ferrero

Poeta i Professor de llengua i literatura

“En poesia, la inspiració sense treball és molt poca cosa”

Llicenciat en filologia i professor de llengua i literatura conrea la poesia des de 1994 si més no

Ha begut de les millors fonts de la poesia i compta com a mestres els més insignes poetes actuals

- Algemesí

La seua formació l'ha portat cap a la literatura i més concretament cap a la poesia. Considera que ha fet un camí que l'ha portat a publicar sis poemaris i opina que no pot qualificar-se com a un poeta prolífic però que a poc a poc, aporta el seu granet de sorra en el conjunt de la literatura catalana.

El seu darrer llibre és un salt sense xarxa?
Volia un títol enèrgic i vital perquè el conjunt de poemes que abraça, és molt optimista i amb molta vitalitat que vol transmetre bona cosa d'energia de viure. Per totes les seues planes bateguen la metàfora de la vida com a un circ on, d'alguna manera, tothom és contorsionista, malabarista, pallasso, actuem per quatre duros mal pagats i és per això que cercava un títol que parlara un poc d'aquesta metàfora i amb “Alehop!”, el crit del gimnasta que cerca el número més difícil, em brinda l'oportunitat de mostrar tot això que jo volia i d'aportar eixa font d'energia, eixe bot que és tan necessari per a viure.
Cada poema ha de passar pel seu temps de cocció?
Sí, clar que sí. Aquesta feina és semblant a la de l'enfilador de perles que passa pacientment cada peça fins arribar al producte final. Aquells que ens dediquem a aquest gènere, enfornem els diferents poemes i necessiten del rent del temps perquè estiguen en el millor punt de cocció, tot i que mai no ens acaba de satisfer el treball perquè sempre hi ha més motius de retoc. Únicament el poema està en el seu punt òptim quan veus que ja no li pots aportar més coses.
Què resulta més difícil fer el poema o cercar un títol per a un poemari?
Sense lloc a dubte, fer el poema. Una vegada estan amanides totes les obres que han de configurar un poemari, el títol sorgeix per analogia.
On se sol inspirar?
Faig una espècie de poesia de la consciència, de realitats. M'inspire molt en allò que passa al meu voltant. He de dir que es tracta d'una poesia molt humana i, d'alguna manera, el que intenta reflectir és el bateg de la vida quotidiana sense cap altra pretensió d'arribar molt més lluny, però amb això oferesc la meua manera de veure les coses i intente transmetre les emocions i les sensacions que en mouen a escriure.
Quin percentatge d'inspiració i quin de transpiració té la seua obra?
La inspiració és important, però cal treballar-la moltíssim. Per a mi és un fet que la literatura és llegir i també escriure. És una operació de dues cares i és per això que s'ha de treballar la lectura per poder aconseguir una bona escriptura. La inspiració sense treball és molt poca cosa i és per això que resulta recomanable que sempre et pille treballant.
Hi ha plecs de l'Estellés als seus treballs?
Vaig descobrir el poeta de Burjassot quan era adolescent i em va atrapar des del primer moment. Va ser brutal i encara ara, trobe que està present en la meua obra. Estellés és molt Estellés. La seua poesia és molt vital. Està molt viva encara. Transmet emocions i és un retrat molt bonic d'una època i d'un moment de la nostra història. Està tan viva, perquè en ella està l'essència dels valencians, de com som i de com sentim.
Aspira a ser l'Estellés de la Ribera?
No, no seré mai l'Estellés d'aquesta comarca, però d'alguna manera em trobe molt vinculat a la seua poesia i és un model i un motiu per poder continuar escrivint.
Se sent reconegut amb el seu treball?
Sí, i tant que sí. Sobre tot al meu poble, lloc on em trobe amb el suport de totes les persones que em coneixen i amb la gent que em llig i m'anima a tirar endavant.

Els soldats de la nostra terra

Vicent Nàcher i Ferrero

L'exèrcit del nostre país està format per dolçainers

i tabaleters, no tenim armes, sols notes musicals

que corren els nostres carrers amb orgull de poble.

Poble que se sent identificat amb el so clar i net d'aquests

dos instruments, que ens traspassen i obren de bat a bat

el cor quan escoltem la tonada de La Muixeranga.

Terra festiva que té una llengua i una cultura per conservar,

músics que toquen les peces que dibuixen l'esvelta

figura d'un sentiment que no es resigna a desaparéixer.

La dolçaina gemeca doncs amb el redoblament poderós

del tabal, i ens penetra una dolcesa que ens recorda

que hem nascut en un lloc determinat de l'ampli

univers. I el mateix signe que ens agermana

com a poble, no ens nega l'obertura a la resta

de territoris. Perquè la música estableix ponts,

bells diàlegs entre els pobles que gaudeixen

amb l'intercanvi sincer de les diferents cultures.

Dolçaina feridora, tabal contundent, no deixeu

mai de sonar, que ens tremole per sempre l'ànima

amb les màgiques cercaviles d'un país que diuen

que no fa molt de temps va existir i ara es redreça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.