Elemental

“Mor ofegat quan anava a llançar les cendres de la seva dona al mar.” La cosa va ocórrer fa pocs dies a l'Argentina, a la ciutat de Mar del Plata. Una onada se'l va empassar. “També és mala sort”, feia un comentari, a manera de postil·la, al web d'aquest diari. Mort i drama i absurd junts. “Sembla un conte del Monterroso”, comenta una companya a la redacció. A mi, en canvi, em fa venir al cap l'Estellés. Potser és ben estrany, però és que l'altre dia el vam homenatjar, recitar i celebrar a la Garriga, acompanyant-lo de pimentó torrat i vi. I tinc frescos uns versos seus sobre la mort. “El mort, que no s'havia mort en casa, / el dugueren a casa, a grapats, tots, / i es despenjava un braç del mort, i el cap / se'l ficava dins la butxaca l'altre”. Per què la mort, que és tan gruixuda, tan mal parida, és capaç d'agafar aquestes disfresses estireganyades? “Tocaren a la porta, obrí la dona / i li'l deixaren en el bancalet, / i encara algú va dir: No som ningú”. Aquest “no som ningú” com aquell “també és mala sort”.

Penso en Estellés, que fa 20 anys que es va morir i va ésser enterrat amb les ulleres perquè una mà de miopies es quedessin a fora. Penso en l'absurditat en vida, titil·lant com un borinot inútil. El borinot ridícul que fa uns dies va pintar de blau l'estàtua d'Estellés a Burjassot; el borinot abjecte que va atacar el domicili del president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua; el borinot ultradèspota que, animat per qui es fa dir partit polític, convoca protestes contra “un alcalde catalaniste”. Estellés va mirar moltes coses amb una ironia que és també proximitat destarotant, celebració. I amb moltes altres va patir i es va haver d'emprenyar. Aleshores passa, potser és “elemental, ja ho sé”, que entre pimentó torrat i got de vi apareix el poema de suetoni, “que és un fill de puta”: “Malparla ara de mi. / m'ha posat a l'altura indiscutiblement del cèsar. / Que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand.” No són ningú, també és mala sort.